La daga

Cóm explicar a algú que no conegui la realitat del meu país la situació de la meva estimada Catalunya. Això és el que intentaré, amb l’esperança d’aconseguir-ho. No és fàcil, parteixo del supòsit que aquell qui m’escolta no en sap res dels darrers tres-cents anys, en els que l’estat d’una nació estrangera, emparat en el “dret de conquesta” – curiosa manera d’anomenar el sotmetiment d’un poble per la força de les armes – no ha esmerçat esforços en repressió, terror, desinformació i construcció d’una falsa identitat espanyola per tal d’esborrar la memòria de qui vam ser els catalans i de tot el que varem fer i construir.

No es tracta ara de començar a donar dades ni de començar un memorial de greuges, ja hi haurà temps per això, ho he de fer d’una altra manera més gràfica, com si d’explicar un conte a la vora del foc es tractés, de fer-ho entenedor.
La causa de tot plegat no ha estat pas un qüestió d’identitat, si no una qüestió política, de poder, com quasi sempre. És per això que em permetré utilitzar una comparació que ja va utilitzar un català fa més de sis-cents anys, m’estic referint a en Francesc Eiximenis i al seu “ Regiment de la cosa pública” de 1385. Molts el consideren el pare del pensament polític català, i del republicanisme modern, i no crec que vagin errats. Aquesta és la raó, i per fer-li un modest homenatge, per la que li manllevaré la seva comparació de la comunitat amb un cos humà i la faré servir per descriure Catalunya.
Imaginem-nos doncs a Catalunya en la forma d’un cos humà. Format per diferents parts, cames, braços, mans, pit, cor, cervell, pulmons, músculs, ossos…. Totes elles ben diferents entre si, però juntes formen un tot en el que cada una d’elles compleix una funció. Si en manca una part el cos és incomplet, i potser mor. Com Catalunya, és complexe. Els catalans som també diferents, no existeix un català tipus, pensem i actuem diferent, com a homes lliures que som. Peró aquesta diferència és la nostra riquesa, no som un poble, una comunitat, per ser unes gents uniformes, ho som per la nostra voluntat de ser-ho. Aquest és el lligam més fort que conec, més que la sang.
Catalunya en la forma d’un cos humà, no un cos qualsevol, un cos atlètic, fort, entrenat, no com un dels que ens té acostumats el cinema actual amb músculs sobre-dimensionats, un cos inflat per substàncies i entrenaments de gimnàs, amb l’únic objectiu d’aparentar. Aquesta fatxenderia no és una qualitat gaire comú entre nosaltres, encara que si en alguns veïns nostres…
Aquest cos d’atleta és més de l’estil grec, compensat, no està entrenat en una disciplina esportiva concreta. És fort, flexible, potent, però amb resistència i fons. Per donar una imatge que tots coneixem pensem en l’escultura del David de Miquel Angel.
Aquesta Catalunya, aquest atleta ha destacat en guerres, però sobre tot en pau, ha recorregut la mediterrània i n’ha estat senyor. S’ha mesclat amb d’altres pobles ha parlat amb ells i n’ha aprés coses, sap que l’entrenament i l’aprenentatge no és només pels músculs, ans també pel cervell, la intel·ligència. El coneixement és el que ha de manar aquest cos per tal d’obtenir els èxits més grans.
Totes les experiències l’han forjat : cames lleugeres, peus ferms, braços forts i mans destres, espatlles amples i pit ample, cervell despert, ulls vius i orella fina. Tot un seguit de virtuts i capacitats importants, i el més important, un cor noble.
I amb tot això com és que no destaca, cóm és que no és un exemple, cóm és que està dominada, cóm pot ser que no camini lliure i amb el cap ben alt i orgullosa.
Ara imaginem-nos una daga, una arma traïdora, però efectiva. Una daga del més bon “acero toledano”, una daga amb el puny i la veïna d’or i pedres precioses, les més belles gemes per guarnir trenta centímetres de fulla esmolada. Una arma que no és feta per lluitar, és feta pels salons de la cort, una arma covarda, no pas l’arma d’un guerrer.
Tenim la daga, tenim l’atleta, però la daga és en mans dels seus companys, no d’ell. La daga és en mans de companys, que es beneficien dels èxits del nostre atleta, car molt de l’or i de les pedres que guarneixen la daga les ha guanyat ell. La daga encara no la té ell, aviat la tindrà. Aquests companys el subjecten, l’immobilitzen, d’altres qua han jurat defensar-lo i ajudar-lo l’abandonen. Llavors la daga; l’enfonsen en el seu cos, a l’espatlla dreta amb un cop certer esquinça la carn i s’hi enfonsa, travessa el cos i en ell hi resta, clavada.
Abandonat a la seva sort, la ferida sembla mortal, l’atleta ja no és una amenaça, ja tenen el camí lliure, ningú els farà ombre.
Jau postrada Catalunya, la ferida sagna, la daga és ben clavada, qualsevol moviment és dolorós i augmenta la sagnada. No té força per desclavar-la. Ha de recuperar l’alè, la ferida hagués estat mortal per a la majoria, però no per ell, el cos és fort i prova de recuperar-se, però no deixaran que es tregui la daga. Volen la sang de la Catalunya postrada. Ni morta ni viva,constantment dessagnada.
Aprèn a moure’s, amb la daga clavada, a moure’s sense que la ferida sagni, a suportar el dolor, fins que ja li sembla no sentir-lo. I s’aixeca, amb la daga clavada, torna a caminar, l’esforç és dolorós, amb la daga clavada.
No és morta, i es recupera. Se’n sent del dolor. No deixa de caminar, segueix fent camí i torna a passar davant d’aquells que l’han ferit, doncs s’han quedat parats tot admirant l’or de les victòries passades d’aquest atleta, ara les han fet seves, ja no son de l’atleta, son de l’equip que l’ha traït. Ja ningú no en parla de l’atleta ferit, l’equip traïdor ja no guanya, però s’entreté orgullós de les velles victòries de l’atleta dient que no son d’ell, que son seves, i de tant repetir-ho l’atleta ferit casi s’ho creu, l’atleta calla.
L’atleta es refà, tot i la daga clavada. És millor que aquells que l’han clavada, ha aprés moviments per esquivar el dolor, moviments per què la ferida no sagni i anar endavant. Utilitza i potencia altres parts del cos, immobilitza la daga per evitar que esquinci encara més la carn i segueix avançant, a voltes arrossegant-se, després cada cop més dret, recuperant l’orgull, tot i la daga clavada.
Ha aprés a caminar amb la daga clavada, no ho poden permetre, que s’ha pensat aquest atleta, no veu que per ell la cursa ja s’ha acabat. I remouen la daga, la claven més endins, augmenta la sagnada, cau a terra, torna a semblar vençut, amb la daga clavada.
Tantes vegades s’ha aixecat, tantes vegades han remogut la daga. Ha perdut les pedres i l’or,la fulla és ben rovellada, però segueix al cos clavada.

La pregunta és obvia, perquè no es treu la daga?

I és que fa tant temps que la duu que ja no la sent clavada. Els metges i entrenadors que en tenen cura ja ni proven desclavar-la. Es barallen i discuteixen el color de l’envenat, quins calmants, quines drogues li donen, però la deixen clavada. Diuen que si la treuen no podran parar la sagnada, la infecció s’estendrà i el cos morirà, perquè ja no pot viure sense la daga, que la daga ja és part d’ell i que pari de queixar-se.
Una mort dolça, el cervell adormit per les drogues i calmants, escoltant veus que li diuen que ja no pot desclavar-la.

Però s’ha aixecat, i aquesta vegada potser tindrà força per treure’s la daga. Li diuen insensat, que no es tregui la daga, que morirà dessagnat, que la deixi ben clavada. El cervell li bull, què ha de fer? Potser tenen raó els de les bates blanques. Ell sap que no és natural dur una daga clavada. El fan dubtar, deixar-la o desclavar-la.

Agafa força Catalunya per desclavar-te la daga. Farà mal, sagnarà, però podrem curar la ferida, sanejarem la carn podrida dins la ferida de la daga. Cosirem i curarem, ens desenganxarem dels calmants que et tenen adormida, i tornarem a caminar, tornarem a entrenar, tornarem a córrer, tornarà a ser la nostra cursa. Haurem d’esforçar-nos, hem de recordar moltes coses per tornar a ser com érem, o fins i tot millors. Peró el més important és que tornarem a ser nosaltres, deixarem la daga a la vora del camí i ja no la tornarem a veure.
Ens haurem tret la daga

 

Advertisements

7 thoughts on “La daga

  1. La meva avia, que era una catalana de les d’abans, quant veia segons quins matrimonis , es posava les mans al cap i deia : “fent-ho així es perdrà la raça”. Com que era una dona apolítica, l’expressió s’ha d’entendre tal com sona……
    Som un Poble petit i en el segle XV varem estar a punt d’estinguin-se. Així doncs,les diferents aportacions històriques de població s’han d’entendre com un fet natural i necessari. Cal destacar la dels occitans, quant la fil·loxera, i les dels aragonesos, entre finals del segle XIX i principis del segle XX. En els dos casos és tractava de pobles similars, de la mateixa religió, i amb usos i costums perfectament compatibles. A la vegada, va ser esglaonada i no pas massiva.
    A la dècada dels 50 i 60 la cosa va ser diferent : una mateixa raça, certament, però amb una psicologia i una sociologia molt allunyada de la nostra. Catalunya va voler integrar als nou vinguts, però no va ser fins la segona o tercera generació en que la fita es va aconseguir parcialment. A quin preu ?
    Doncs mireu :no som el mateix poble que al segle XVIII ( i bona part del XIX), i dubto que, en cas de necessitat, puguem respondre heroicament. Aquella mentalitat dels “pobles servents” s’ha instal·lat entre nosaltres.Em sembla que, davant de fets com els del 11 de setembre de 1714, no reaccionaríem de la mateixa manera.És per axó, i no per altre cosa, que crec que el “bonisme” i una seria de ximpleries que s’ha instal·lat als mitjans de comunicació, no ens porta a cap port.
    Efectivament, ens hem de treure la daga, però per axó hem de tornar a ser nosaltres mateixos.
    Algú dirà : vet aquí el perill, dins de poc ens parlaran de neteja ètnica ¡. No, no es aquesta la via, i no volem recordar fets propers a l’espai i el temps que ens donen calfreds. El que cal és un reforçament espiritual català en el que, probablement, els mateixos catalans de soca arrel estaran afectats.
    Recordem la lletra del Patufet : “…….homes i dones del cap dret ” . En efecte, és axó, i també ho és la dignitat, l’honor a la paraula donada, la disciplina, el respecte, el treball, l’esforç. Sempre recordaré dues afirmacions castellanes : ” el dia que en Cataluña no haya catalanes, hasta las piedras serán catalanas ( F.de Quevedo). I una altre que vaig escoltar a Burgos fa molts anys : “los catalanes no tienen amo”.

  2. Hola, Salvador! Has reflectit molt bé allò que algun filòsof alemany en diria “la moral de l’esclau”. Crec que per a caminar amb el cap ben alt i sense dagues ni cadenes calen tres potes ben fermes. Una, un consens social majoritari d’anar cap a laindependència….que tingui traducció política concreta i rotunda. L’altra, el suport internacional necessari per al moment que s’activi la pota anterior..no fos cas que ningú de pes ens reconegués com a estat independent. La tercera pota, que cal que actuï durant tot el procés d’assoliment de les dues restants, ha de ser el paper actiu del poder econòmic local. Com que ja no sóc un noiet, tinc ben clar que aquesta és la pota més difícil de concretar…t’imagines un escenari de proclamació formal d’independència, acompanyat d’un degoteig pírric de reconeixements internacionals i de l’amenaça del govern espanyol de no pagar les pensions als pensionistes catalans fins que no s’anul.li la proclamació? Alguna cosa hi hauria de fer la Caixa, al respecte…Si no, les manifestacions de pensionistes en contra de la independència farien època.
    Una abraçada ben forta i endavant!
    Josep Catà

    1. Aquesta es una de les dificultats, n’hi ha d’altres. Avui en dia els diners els recapta directament l’estat d’aquesta nació estrangera que ens governa. Quant la declarem, quant ens desclavem la daga, s’encetarà necessàriament un procés de negociació, que pot ser de dues formes, confrontació armada o confrontació diplomàtica. Entenc que la primera , en l’entorn europeu i econòmic actual es pràcticament impossible (encara que tractant-se de qui es tracta rés no es pot descartar totalment) i la segona… tots sabem que els hi costa molt conjugar els verbs pactar o negociar, no ho han fet mai ( hem refereixo a fer un pacte amb la voluntat de respectar-lo) i tampoc tenen el mes mínim interès en aprendre. Per això hem de explicar-ho, no amagar els perills i les dificultats. Quant prenguem la decisió n’hem de ser conscients, per assumir-ho i no defallir davant aquesta dificultat, pot ser difícil, però junts com a poble som capaços de superar-ho tot, i el premi s’ho val. Haurem de curar, sanejar i cosir la ferida. Tindrem un temps de convalescència, però ai! quant siguem curats ja no tindrem aturador

      1. Cal anar treballant en aquesta línia: res no és impossible, però tampoc res no serà fàcil. Si la gent de les tres potes espensa que tot vindrà regalat, malament rai!

    1. Aquesta es la tasca que tenim davant. Crear i utilitzar espais per treballar tots plegats. No som de CiU, d’Esquerra, socialistes, Reagrupats, ni solidaris. Abans i per sobre de tot som catalans , i junts som més que capaços d’aconseguir allò que desitgem, allò que necessitem per seguir vius. Primer catalans, després lliures, i un cop ho siguem ja ens posarem el collar que mes patxoca ens faci.

  3. MADRID NO ÉS BERLIN
    Si voleu fer emprenyar a la “penya” els hi heu de dir la frase anterior. Peró, de fet, que vol dir ?. Doncs significa que quant hi ha un projecte històric magnífic, i les fites del projecte col·lectiu sobrepassant amb creixes a les dels projectes individuals, és natural que alguns (alguns) optin per una idea aliena si aquesta es superior a la pròpia. La unificació dels Estats Alemanys, sobre el 1860-1870, obeeix a aquesta dinàmica.
    I aquí, a la Península, els probrets castellans, han volgut fer el mateix.I quant algú dubte, li etziben alló tan gloriós de “la Patria es una unidad de Destino en la universal” ( el republicà Ortega y Gasset). Molt bé, molt bé………….però, per concretar una mica, en que consisteix aquest Destí ?. Doncs no ho saben, o diuen foteses. El que queda més clar es que Espanya ha de ser el que diuen unes 200 families que viuen a Madrid, i que queda ben clar amb el que diu el Butlletí Oficial de l’Estat.
    Espanya és un FRACÀS HISTÒRIC.Ho van tenir quasi tot, i ho han perdut tot per ser uns somiatruites i uns fantasmes.Ara mateix, son tant ignorants que creuen que poden ser el pont entre Europa i Amèrica, quant per allà baix fins i tot el italians els hi han passat la ma per la cara.
    Catalunya, per molts motius que coneixeu de sobres és superior a CASTELLA, i a neo-Castella, és a dir a Espanya. Estaria contra l’ordre natural de les coses que els de baix volguessin manar als de dalt.
    SI per algun motiu que no se’ns acut, Catalunya no pot ser independent, haurem de traslladar la capital d’Espanya a Barcelona, i treballar per que la casta del “castellano viejo” sigui íntegrament substituïda pel “català emprenedor”. O que hi hagin dues espanyes : la A amb capital Madrid, i la B amb capital Barcelona, I quí formarà la A ?. Doncs les dues Castelles, Extremadura i Andalusia..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s