Forgem un país: La llei electoral catalana

El proppassat dinou d’abril vaig assistir a una taula rodona sobre el tema al Centre d’Estudis Jordi Pujol. Sabia on anava, i la presència dels tres ponents, experts en el tema, garantia unes opinions prou de pes com per a que una persona com jo, un simple ciutadà sense estudis de política ni experiència en el funcionament de les institucions, pogués fer-se una idea de les enormes dificultats que comporta fer una cosa tan complexe com és una llei electoral per Catalunya, ja que durant més de trenta anys hem estat incapaços.

Els ponents varen anar desgranant els seus arguments. Primer de tot comencem qüestionant el paper del parlament, ja que els temps han canviat i les garrofes i els temes importants no s’hi decideixen i, el paper del parlament de controlar l’executiu no és tal sinó que aquest rol és de la oposició, que com que no te majoria poc hi pot fer. La representativitat que te no es real, ja que no voten els diputats, si no els partits, amb tants vots cada un com diputats tingui. L’important de la llei electoral és que generi majories estables per tal que el govern que en surti pugui fer les seves polítiques. Ací em va començar a patinar la neurona, evidentment per a la efectivitat d’un govern, una amplia majoria , fins hi tot una d’absoluta, garanteix que no tingui problema a l’hora d’aplicar la seva obra de govern, a ningú se li escapa que la forma de govern més efectiva en aquest sentit és una dictadura, els romans ja ho aplicaven en casos de perill, però és que jo, innocent de mi pensava que estàvem en una democràcia, que la sobirania rau en el poble i a ell es deu el govern. Resulta que el més important és garantir la efectivitat del govern, que sigui efectiu per els governants, però no per els governats. Vaig pensar, no et precipitis, que potser ho has entès malament. Conclusió del ponent, no cal tant una nova llei , si no un perfil més professional del diputat, i una mica més de transparència, per que el poble pugui saber què fan.

El segon ponent , expert en demoscòpia, va posar en evidencia, amb números, gràfics i taules, que és molt difícil que els partits es posin d’acord, ja que amb les modificacions hi surten perdent o guanyant diputats, depenent de com es comptin els vots. Cap acceptarà un canvi en el que hi surti perdent. Sota, cavall i rei, ja ho tenim tot dit. I per tant anirem tirant si no passa res, ja que si no és en moments constitutius del sistema, on han d’arribar necessàriament a un acord, hi ha d’haver un daltabaix al país per tal que s’hi posin seriosament.

Finalment el tercer, força més optimista que els anteriors, va parlar de sistemes de circumscripcions unipersonals, així la gent votaria el seu diputat i el podria conèixer, seria més proper, però va evidenciar-se que els problemes serien els mateixos a l’hora de definir les circumscripcions, els partits no acceptarien solucions que els perjudiquessin.

I ja som al cap del carrer, cal una gran dosi de generositat per part dels partits per tal de poder afrontar qualsevol intent de posar-nos a fer-la. Generositat en els partits polítics ?, autèntiques maquinàries d’acumular poder, on s’ha vist. Per tant no cal ni posar-s’hi, a menys que es produeixi una situació en la que no hi hagi més remei, i qui dia passa , any empeny.

Arribats a aquest punt, s’anava fen tard i quasi no quedava temps per intervencions del públic, però al final en van fer. Ara és la bona, vaig pensar, desprès del que s’ha dit la gent, que deuria, com jo , haver assistit incrèdula a aquell espectacle d’auto-complaença, s’abraonaria sobre els conferenciants demanant alternatives i solucions per aquell desori. Doncs no, afalagaments i copets a l’esquena. No vaig poder més i vaig intervenir, però es va acabar el temps, i vaig quedar-me sense resposta i amb un pam de nas.

És possible que ningú vegi lo absurd i aberrant que és esperar que els partits, que son els afectats , siguin els encarregats de fer la llei que els regula, i que regula la quota de poder que obtindran?

És possible que a ningú repugni el fet que els partits tinguin el control de tots i cada un dels factors que influeixen en els processos electorals? Els recursos econòmics, la llei de finançament de partits, l’accés al mitjans de comunicació. Fins i tot els hi diuen quan i com, i en quin ordre han de parlar d’ells, és inaudit. I ningú s’esvera, tothom tranquil. Si fins i tot s’avancen diners a compte de futurs resultats per pagar-se les campanyes, i obtenen crèdits que desprès no satisfan,ningú no els hi reclama. Ningú es queixa. Tots consentim i acceptem el frau del sistema. De tant en tant sortim al carrer i cridem una mica, i ja està, tornem a casa orgullosos de la nostra heroïcitat i tot segueix igual, res no canvia. Tan sols algun gest de maquillatge, o ni tan sols això.

No és evident que qui ha de decidir com ha de ser la llei electoral és precisament el poble sobirà, i no mitjançant representants electes, directament, en referendum.

No és d’una claredat meridiana que els governats son els que han de decidir com i a qui ret comtes el govern i els governants.

Aquella nit no es pot dir que dormís gaire tranquil, i l’endemà vaig començar a buscar entre les webs dels partits i les seves propostes electorals per veure com enfocaven el tema de la llei electoral. Decepció absoluta , res de res, o potser no ho he sabut trobar, fins i tot els minoritaris, ningú qüestiona el fet que la llei electoral la decideixin els mateixos partits. Fins i tot els més nous, ni el moviment 15M. Això si, exigeixen més transparència, sous més continguts, menys beneficis etc..etc..etc. I a qui ho exigeixen? Al mateix govern, o sigui als partits majoritaris. Ells mateixos es treuran el pa de la boca? No siguem ingenus!

Exigim mecanismes de control, comissions investigadores…..que seran els mateixos partits els que en tindran el control. Més de lo mateix. Fins i tot un partit com el Partit Pirata, amb propostes força interessants de democràcia participativa, no en parla, si més no explícitament.

No pot ser , no m’ho creia , nosaltres ( estic reagrupat ,si encara no ho heu endevinat ) sóm els únics que diem que la llei electoral s’ha de triar en referèndum,en aquest i altres sentits som uns “rara avis”, potser perquè ens hem posat data de caducitat i quant assolim els objectius pleguem?

I no dic acceptar en sufragi universal una llei donada pels partits, dic triar d’entre diverses opcions, i qualsevol partit, associació, grup de individus, o fins i tot persones particularment i en nom propi, poden presentar propostes de llei electoral complerta , per tal de ser triada en aquest referèndum. Evidentment sota uns paràmetres de mínims a proposta del parlament, i el mateix parlament, o una comissió d’experts triada pel mateix pot actuar de assessors o tribunal, per revisar i aconsellar, per tal que les propostes siguin coherents. I si n’hi ha de semblants proposar fusionar-les per tal de que el numero de propostes presentades no sigui excessiu ni presenti duplicitats. I després d’explicar-les ben explicades per a ser votades i triades per tothom. En referèndum, per la veu de tot un poble. Si calen dues voltes, doncs dues voltes . Potser serà la primera vegada que els partits haurien d’utilitzar raonaments i arguments sòlids per convèncer la gent, els hi afectarà directament.

Però això no pot ser, és impossible que siguem els únics, estic segur que gent d’altres partits pensen i creuen el mateix, els partits evidentment faran el possible per que aquestes veus no es sentin, però és imperatiu que aquestes veus es facin sentir.

M’ha quedat clar després de sentir els experts que si no es produeix una situació excepcional no serà possible canviar res.

Som davant aquesta situació.

El govern del estat (el espanyol) ha començat una ofensiva per anar laminant l’autogovern de Catalunya ( sempre m’ha semblat un eufemisme cruel , aquesta expressió ), eliminant el català, la immersió lingüística, la cohesió social, la televisió pública, qüestionant l’eficàcia i capacitat dels nostres cossos de seguretat, etc, etc …. Ben aviat ja no haurem de preocupar-nos de fer una llei electoral catalana, ja ens la faran ells, i em temo que no ens agradarà. La re-centralització serà sagnant.

L’altra possibilitat ( la bona) es que davant aquesta ofensiva indissimulada, actuem d’una vegada com a poble, com la Nació que no ens cansem de dir que som, trenquem les cadenes i ens configurem com un poble lliure amb la nostra pròpia estructura d’estat. Llavors entrarem en la fase constituent del nou estat català. Caldrà doncs fer aquesta llei bàsica per tal d’organitzar el nostre govern. Caldrà i serà el moment d’evitar una partitocràcia, una dictadura dels partits, crear un sistema on hagin de retre comptes als electors, no mitjançant cap mecanisme ni comissió, de forma natural i transparent. Caldrà limitar-ne i reglar-ne el finançament, per evitar la capacitat dels poders econòmics (els mercats) d’influir i condicionar els electes ( la llei companya, el finançament de partits).

Residuals o independents.

Serà en aquest moment que caldran aquestes veus d’homes lliures que diguin com volem aquest país nostre. No podem deixar-ho per l’endemà de la independència. Cal que aquestes veus es desvetllin.

Nosaltres podem cridar molt fort, però cal la veu de tot un poble, no només la nostra. No tenim temps , el moment s’acosta i no ho hem de deixar en les mans dels partits. Ens hi hem de posar, ens hi va el ser, ens hi va un futur que és nostre.

Ens hi juguem ser un poble veritablement lliure. Un exemple de poble que obre camí, com hem fet sempre.

Llibertat o res.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s