Què volem, què pretenem!

Estic cansat de sentir la paràbola de que Catalunya és la dona maltractada, que ens hem de divorciar, que ja no podem aguantar més aquest marit que es diu Espanya que ens maltracte, que ens escanya, que se’n va de meuques, que no ens respecta, que ens utilitza, que ens colla.

N’estic cansat perquè no ens hi hem casat mai, n’estic cansat perquè no som la dona, n’estic cansat perquè sembla que ens haguem cregut tota aquesta colla de disbarats. Ens hem cregut que som un tros, una part d’aquesta gran mentida de nom Espanya, i com a tal ens volem separar, volem marxar.

Un altre gran símil, som el fill que s’ha fet gran i vol marxar de la casa dels pares i espavilar-se sol. Ja som adults i no necessitem la tutela d’aquest pare dominant.

Però què ens hem begut l’enteniment!!

Què ja no ens queda orgull?

Què no recordem que ja caminàvem amb pas ferm per aquest món quan aquests suposats pares encara no havien aprés a cuidar cabres i ovelles?

Què no sabem qui som?

Què potser no vàrem fer nostra aquesta mediterrània?

Què potser no recorrérem el món quan d’altres encara no caminaven?

Què potser no ens governàvem, amb encerts i errors, quan d’altres encara no passaven d’estomacar-se entre ells?

Què no vàrem construir un món de drets i llibertats quant la resta no coneixien més llei que la de la espasa?

Què no vàrem vèncer la resta de reietons, i com a homes lliures vam tenir una Pàtria?

Perquè nosaltres no érem sols un rei i una cort assedegada que l’envoltava, érem un poble que d’acord i de costat amb el seu príncep va saber fer-se respectar, per noble, per just, per responsable, per garant de drets, per defensor de llibertats, per constructor de regnes, per acollidor de voluntats, per defensor d’homes lliures.

Què potser no ho volem recordar, perquè al fer-ho fan molt més mal aquests últims segles de submissió forçada a uns brètols talla-colls i esgarriacries.

Ja prou d’autocompassió, ja prou d’amagar l’ou per no haver d’enfrontar de cara els perills, ja prou de símils per no ofendre ningú. Els ofesos som nosaltres i la nostra ofensa es haver cregut que no som res quan ho hem estat tot. La nostra ofensa a la terra és encara dubtar , la nostra ofensa és encara no saber com ser lliures, la nostra ofensa és cercar camins per a que els demés ens facin la feina, la nostra ofensa és no voler ser, o no saber com ser-ho.

No volem res que no fórem , no volem res que no mereixem, no volem que ens regalin res, ja ho guanyem nosaltres.

DEVOLUCIÓ DE LES CONSTITUCIONS DE CATALUNYA

El que fórem ho volem tornar a ser, i no és un fi tan sols un inici, no és una fita és un començament, el nostre , renéixer i descobrir-nos sobre la base més ferma que hi pot haver , la Pàtria dels catalans.

Com començar? amb qui començar? on començar?

Qui en tingués la resposta!

Jo començaré a caminar de costat dels que ja fa temps que caminen, no inventem res que ja està tot inventat, no busquem nous camins si no companys de viatge, el camí ja hi és només cal fer-lo.

Per això aniré cada diumenge al matí al Fossar de les Moreres, ja n’hi ha que han començat a caminar. Cada diumenge a dos quarts de dotze, per recordar i honorar els que ja caminaren i trobar nous companys amb qui continuar.

DONEC PERFICIAM – fins que ho aconseguim-

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s