1928 Constitució Provisional de l’Havana

Constitucio catalana HavanaEl 2 d’octubre de 1928, ara farà 84 anys, s’aprovava a l’Havana l’anomenada Constitució Provisional de la República Catalana. Era el resultat d’un dels dos grans acords a que havia arribat l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, reunida a la capital cubana aquells dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre.

Però no parlarem ara ni de l’Assemblea ni del text, si en voleu saber més podeu llegir aquest article a indirecte.cat. I si voleu tenir el text íntegre podeu descarregar-lo seleccionant : Constitució de l’Havana 1928

Tot i reconeixent que el text és força avançat, hi trobem un error cabdal, que ha marcat les reclamacions d’independència des d’aleshores i que cal tenir molt present. Per primera vegada es formalitza la ruptura de la unitat de la Pàtria Catalana. Aquest projecte de Constitució circumscriu les reclamacions de sobirania i la proclamació d’independència a les quatre províncies de la regió espanyola que anomenem Catalunya. Aquest greu error de concepte ha enverinat totes les reclamacions posteriors.

Per què es produeix aquest fet?

 

Al meu entendre i conflueixen diversos factors. El primer i més lamentable és la pèrdua de la noció del que és Catalunya. Des de sempre, i així ho recullen les Constitucions de Catalunya, el territori català, la Pàtria catalana es composa de: El Principat, incloent l’actualment anomenada franja de ponent i els Comtats del Nord (ara sota domini francès), a més del Regne de València i el de Mallorca. És a dir, de Salses a Guardamar i de Maó fins al Cinca.

Aquesta pèrdua de la noció de la Catalunya Tota, com l’anomenava Muntaner a la seva crònica, és resultat de la política i l’esforç borbònic per organitzar el seu regne de forma radial. D’aquesta manera aconsegueixen trencar la unitat d’acció de la Nació Catalana a l’haver de passar tot pel centre de la península, per la seva capital. La interrelació entre els territoris perd força, les vies de comunicació mil·lenàries, utilitzades per romans, i molt abans pels Ibers es trenquen i són substituïdes per les “Calzadas Reales”. Aquestes, a més d’arruïnar les finances borbòniques fan que els territoris de València i Mallorca ja no mirin cap el Cap i Casal de Catalunya, la capital de la Nació Catalana, Barcelona, i ho facin cap a Madrid. Gran part de les relacions comercials, i sobre tot les polítiques han canviat de focus, i dos segles passen factura. A més l’arribada de Napoleó i la incorporació del Principat al territori francès també hi juguen en contra. És l’emperador qui dona a Catalunya la Senyera, fins llavors senyal del Casal de Barcelona, com a bandera identificadora nacional, circumscrit evidentment a la part peninsular del Principat, els comtats ja son força assimilats per França. També ens dota de moneda pròpia (la pesseta) i d’institucions de Govern pròpies, on oneja la quadribarrada al costat de la tricolor francesa. Aquesta identificació territorial de Catalunya a les quatre províncies també és recollida força pel catalanisme del XIX.

 

Un altre factor són les fonts d’on veu l’Assemblea Constituent, els referent de Cuba, la Independència americana, tant del sud com del nord. Aquests territoris s’independitzen i creen estats de bell nou, no tenen una existència prèvia com a subjecte polític de dret. Catalunya sí. S’autodeterminen, com diem ara, o s’independitzen com a conjunt d’individus d’un territori i a partir d’aquest fet creen o constitueixen la seva identitat com a nació. No és aplicable a Catalunya, la nostra identitat com a Nació és prèvia a qualsevol procés d’independència, i la nostra existència com estat i subjecte de dret també.

 

I l’últim factor a tenir en compte és la recent revolució comunista a Rússia, referent de l’esquerra fins i tot avui dia, que junt amb la revolució Francesa identifiquen els règims polítics anteriors com a totalitaris i aniquiladors de la llibertat individual i dels drets de l’home. Gran error. El cas de Catalunya trenca aquesta norma, certa en molts de la resta de casos. Catalunya era una singularitat entre els estats que configuraven aquell vell món.

Les nostres Constitucions declaraven, al segle XIIè que tots els homes son lliures per dret natural, reconeixien i garantien els drets de TOTA la població catalana com a subjectes de dret, garantien la inviolabilitat del domicili, de la correspondència, etc. Proclamaven i garantien la igualtat de tots els catalans davant la llei, i obligaven en el compliment de la llei a tothom, inclòs el sobirà i tots els seus ministres i oficials (avui en dia a Espanya aquestes coses encara no estan garantides i l’estat té tracte de favor en molts cassos), fins i tot es regulava un torn d’ofici per llei i a càrrec de l’estat de Catalunya, per garantir el dret defensa de tots aquells que no disposessin de recursos per costejar-se-la, al final del S XVII !!

Catalunya era sinònim de drets de la ciutadania, garantia de protecció d’aquests drets, de sobirania de la nació, no del príncep, que n’era dipositari per delegació de la nació i mentre complís el compromís. Evidentment que hi havia mancances a ulls d’avui dia, vot femení, sufragi universal, etc. Però hem de tenir en compte que estem parlant de fa sis-cents anys. L’any 1413 ja érem una monarquia parlamentària, amb el sobirà subjecte a les lleis i que no podia legislar si no era a les Corts i AMB les Corts. No podia governar per decret, era obligat a pactar amb la nació. Fa sis segles. Avui el Borbò encara no ha de donar comptes de moltes coses i està per sobre de la llei en d’altres. Sis cents anys després Espanya no ha arribat al nivell on estava Catalunya.

 

Aquest error de limitar Catalunya a les quatre províncies l’arrosseguem encara. Al centrar la base de dret per la recuperació de la sobirania en els motius d’ofec econòmic i espoli fiscal intencionat per part de l’estat borbònic (Castellà) altrament anomenat Espanya, i en el dret a decidir de la població (espanyola) d’un territori, estem condemnant a mort la nació Catalana al no reconèixer aquesta unitat. A més estem abandonant a gran part de la Nació i dels territoris catalans a la seva dissort, no reconeixent-los com a compatriotes i com a germans. Compatriotes de la Franja, de València, de Mallorca, del Rosselló, de la Cerdanya, del Vallespir, del Conflent….

Pensem com espanyols, des de la legalitat imposada per Espanya, sobre bases que ignoren la nostra identitat catalana. No recuperem la sobirania perduda el 1714 ni recuperem la base de dret ni la identitat, ni la herència, ni el llegat d’aquell estat que fou Catalunya, en creem un de nou, amb una sobirania nova que renuncia a tot això, i que ben bé podríem anomenar Espanya de l’Est.

Tenim un compromís amb tota la Nació Catalana, un compromís de germandat, un compromís de fidelitat, un compromís de defensa conjunta. L’obligació de no abandonar-los. Nosaltres estem en millor situació que ells per poder desfer-nos del jou que no ens permet ser lliures, però aquest no és motiu per actuar al crit de “tonto l’últim“ i defugir la nostra responsabilitat com a catalans. Tenim un compromís amb tota la Nació i els catalans no defugim els nostres compromisos, els respectem, els defensem i els acomplim.

Per aquest motiu no ens volem separar d’Espanya, perquè no en som part, hi som forçats i ni tan sols hi som reconeguts. Decidim recuperar la sobirania arrabassada a la Nació Catalana per la força i la violència de les armes borbòniques, franceses i castellanes, i amb la connivència de tots els estats europeus de l’època. Decidim recuperar la sobirania com a catalans recollint el llegat de la Catalunya sobirana recollit de la veu i voluntat de la Nació en les nostres Constitucions. Decidim tornar a ser un Estat Català.

 

Reclamem al nostre Parlament que faci la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació Catalana, a TOTA la Nació Catalana, proclamant d’aquesta manera l’Estat Català, hereu d’una Catalunya mil·lenària.

 

D’aquesta manera, i només d’aquesta manera estarem complint el nostre compromís, estarem reconeixent els nostres germans de fora de les quatre províncies espanyoles de la CA catalana com a compatriotes, estarem oferint-los una mà amiga i obrint-los-hi la porta a la seva llibertat com a catalans. Encara hauran de fer camí, però els estarem esperant, els estarem ajudant, els estarem defensant fins a la complerta llibertat de tota la nostra Nació.

Els estarem dient: No defalliu compatriotes, ens teniu aquí, i sempre estarem al vostre costat. Fins aconseguir-ho.

Aquest diumenge trenta de setembre, al migdia, al Fossar de les Moreres repetirem aquestes paraules de compromís amb tota la Nació, acompanya’ns, t’hi esperem.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s