A voltes amb Europa . Part I

Parts_buc-catalaAnem a voltes amb Europa, que si hi serem, que si no hi serem, que si els espanyols no ens hi deixaran entrar, que si a Escòcia si, que si la comissària ha dit naps, que si en Rajoy diu cols i la Soraya hi posa les espècies, que si des d’aquí hi afegim les bledes i un tros de bacallà, ara algú dirà “i dos ous durs” i ja tindrem fet el caldo. El que no sé és qui se’l menjarà, perquè a més del dubte de la qualitat dels ingredients el que si porta és molt mala llet. Perdoneu que jo no el tasti, soc més de brasa, per el caldo encara no fa prou fred.

 

Sembla que veiem en Europa una taula de salvació, que ens faci por aquest mar tant nostre i que no el vulguem solcar sencer en llibertat, com sempre hem fet. Esperem que el vaixell Europa ens tregui d’aquest naufragi, d’aquesta vella barcassa que mai no ha sabut navegar que es diu Espanya i veure des de la luxosa coberta com cruix el buc d’aquell vaixell que deixem, d’aquella Espanya que ja no te velam ni arboradura. Volem sortir-ne sense mullar-nos.

 

Ningú més veu que si fem això passarem de ser remers engrillonats a un lleny que ja no sura, a ser els operaris de calderes d’un vaixell, molt més luxós i bonic potser, però del que mai veurem ni el pont ni les cobertes. No ens deixaran perquè no haurem demostrat mai les nostres arts de navegants, no haurem demostrat tenir l’orgull d’afrontar aquest mar i dominar-lo, no mereixerem res més que remenar la maquinària d’aquesta Europa fent tasques menors. No ens haurem guanyat el dret de ser, no podem ser dignes de respecte si no ens el guanyem, no podrem parlar amb la resta d’estats de tu a tu si anem pidolant recolzaments i ajudes sense assumir cap risc, sense prendre cap decisió arriscada.

 

Ens ha de guiar solament la certesa que mereixem una llibertat que ens va ser robada i que ens ha estat negada des d’aleshores, és de justícia, és el que volem i sabem que s’ha de fer per ser lliures. Fem-ho, no busquem més adjectius que a la llibertat no li calen. Aquesta discussió europea és inútil, és evident que no podem ser un estat d’Europa, senzillament perquè no som estat i sembla que ens faci por ser-ho.

 

Hem mantingut aquesta Espanya, no hem deixat que s’enfonsi, i com hi ha món sabem que ja hauria de ser al llit del mar servint de suport per als coralls. N’hem sigut el navegant, el timoner, el velam i el vigia, i seguim sent menystinguts pel capità i els oficials, ens menystenen per la enveja d’aquell que mai ha sabut governar un vaixell, i perquè mereixem ser menystinguts si no som capaços de sentir estima per nosaltres mateixos, si no som capaços de valorar en la seva justa mesura les nostres capacitats i tenir el valor de comandar la nostra pròpia nau i dominar la mar blava.

 

No dubtem ni un sol moment que tindrem oberts tots els ports d’aquesta Europa i del món sencer. La nostra nau durà una bandera barrada, l’orgull dels catalans, i una manera de fer les coses que mereix i recull respecte arreu. No dubteu que ara, abans i sempre el nostre senyal antic, la nostra pròpia estima i la garantia del que fa les coses ben fetes, ens obrirà totes les portes i a tots els ports on vulguem dirigir les nostres veles ens rebran amb festes i els braços oberts. Saben qui som, ens coneixen i ens respecten, tan sols hem de fer el pas per merèixer ser tractats com iguals, i deixem ja d’una vegada de escoltar els cants de les sirenes del altiplà, que només ens poden portar desgràcia i mal astruc.

 

No som capaços de veure que tenim la millor gent, que destaquem en totes les àrees en les que som presents (i són quasi totes), que aconseguim fites que semblen inabastables per a molts, que som emprenedors, que no coneixem la paraula defallir, que malgrat la clamorosa manca d’infraestructures tenim un teixit industrial envejable, que estem meravellant al món per la nostra manera impecable de fer les coses democràticament, per la mobilització massiva i pacífica de tota una Nació contra la opressió que ja fa massa temps que no ens deixa existir. Desvetllem-nos ja i aixequem el cap, que fa ja massa temps que només ens mirem els peus i el proper pas que farem. Aixequem el cap i veurem el final del camí davant nostre, i no tinguem por d’arribar-hi.

Ja ho va dir Moliêre, immortal dramaturg francès gens sospitós de cap “isme”, en ple segle XVIII: “Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns (el món) mai podrà prescindir de Catalunya”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s