875 aniversari de l’annexió del comtat d’Aragó al reialme de Catalunya

Parlament dels Patriotes per la Devolució al Fossar de les Moreres del divuit de novembre de 2012. Aragó i Catalunya

El 13 de novembre de 1137 Ramir II anomenat “el monjo” rei d’Aragó abdica i ordena a tots els seus nobles i vassalls que a partir d’aquell dia tractin a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona com a rei, i ho feu amb les paraules TANQUAN REGI, reservant-se però la ostentació del títol per a ell i per a Ramon Berenguer el de Príncep Dominador d’Aragó, però amb tota la “potestas” reial. Des d’aquell moment el domini d’Aragó passava al titular del comtat de Barcelona de manera hereditària, encara que fins i tot la filla de Ramir, Peronella, fos repudiada, una clara separació del domini efectiu i la ostentació formal del títol, que sí ostentà Peronella després de la mort del seu pare Ramir Sanxes, però el domini, la “potestas”, passava directament de Ramir a Ramon Berenguer.

Ara bé, la pregunta és: era Ramir Sanxes el legitim rei d’Aragó? I encara un altre que oblidem per suposar-la evident: era Aragó un regne? Començarem responent la segona: Les terres aragoneses, eren part del Regne de Navarra, mai havien constituït un regne, eren els antics comtats de Sobrarb i Ribagorça, més les terres conquerides en nom del Rei de Navarra, descrites en el testament de Sanç a Ramir primer com les terres compreses entre Matidero ( Boltanya) i Vadoluengo (Zangoza).

A la mort d’Alfons “el bataller” Rei de Navarra ( gratia Dei Aragonensium et Pampilonensium rex) aquest, en un testament estrany i únic en l’època deixa el seu regne (Navarra) en terces parts a les tres ordres militars, i com a hereves foren reconegudes per el Papa. Els nobles Aragonesos i Pamplonesos, no satisfets amb el testament, no l’acataren i nomenaren reis, de Navarra a Garcia V i a l’Aragó van anar a buscar el germà d’Alfons, Ramir que feia quasi quaranta anys que estava en un monestir i que acabava de ser anomenat Bisbe. Això va passar l’any 1134. Tenim doncs a Ramir com a Rei d’Aragó, després d’un “cop d’estat” de la noblesa aragonesa en no acceptar el testament del rei legítim ( de Navarra) i que com era fill de rei, doncs apa, rei també. No fou mai reconegut per el Papa, condició indispensable en aquell temps.

Ens trobem a Ramir, un monjo obligat a casar-se per tenir fills, que infanta una nena, Peronella. Amb un regne inventat, que se li desfà entre les mans per rebel·lions internes de la noblesa i perquè des de Castella estan envaint-li el territori.

Tinguem en compte que Ramir va ser entregat per el seu pare, Sanç de Navarra, a la vida monacal als set anys i que als quaranta sis era bisbe, per tant és del tot coherent suposar-li una cultura i formació en l’estudi força ampli, és a dir, no era un llec, més aviat un home amb cultura i criteri. Podia triar sotmetre’s al comtat auto-convertit en regne de Castella, que portava un historial de lluites per el poder, assassinats entre germans per obtenir-lo, guerres internes i traïcions entre familiars. O bé cercar l’empara del Casal de Barcelona, una nissaga de ja tres-cents anys d’antiguitat, amb una clara estabilitat, on el respecte per la llei i el compliment de la paraula donada era l’ús normal. A Catalunya ja existien les Constitucions de Pau i Treva, l’ordenament jurídic funcionava i tota aquesta estabilitat havia permès un progrés i un poder militar, capaç amb escreix de frenar les ànsies de conquesta castellanes i de garantir la continuïtat i estabilitat del Regne d’Aragó. I era regne en tant que decidit en un cop d’estat de la noblesa feia TRES ANYS. No podem parlar d’un regne consolidat ni d’un rei legítim.

Ramir trià al Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, com era lògic i la decisió més assenyada per garantir la continuïtat del regne i acomplir la seva obligació i responsabilitat com a rei electe dels aragonesos.

Que feu Ramon Berenguer? Tenia la donació de Ramir, i el domini efectiu sobre el territori, però no la legitimitat ni el reconeixement de Roma, doncs les hereteres legítimes eren les ordres militars. Ramon Berenguer IV pactà amb les ordres militars la cessió de les seves parts corresponents, amb el reconeixement del Papa, adquirint així la dominació efectiva i la legitimitat d’aquest domini. A més en compliment del pacte i de la paraula donada a Ramir, com no podia ser d’una altre manera tractant-se d’un català, mai s’intitulà Rei d’Aragó. I ho seguí mantenint en la persona de la seva dona Peronella, no assumint mai l’ostentació del títol. No fou fins que el fill d’ell i Peronella, Alfons I, rebé la herència de tots els dominis del seu pare, que el Comte de Barcelona ostentà el títol reial que com a tal li pertanyia.

Així doncs podem afirmar que ni Ramir era rei, ni Aragó un regne abans de estar sota domini efectiu del comte de Barcelona, i que en compliment de la paraula donada per el seu pare, el primer sobirà que reuneix el domini efectiu d’Aragó i el títol de rei (en tant que comte de Barcelona i condicionat al mateix) és Alfons I.

Aragó és un regne en tant i en quan el Rei és un Comte de Barcelona.

I per sempre més el Comte de Barcelona, complint el compromís amb la nació Aragonesa en tant que el seu sobirà, no la annexionà com un territori al seu domini si no que li respectà lleis, llengua, drets i autonomia en el govern, essent un estat confederat amb el principat de Catalunya. Fins que caigué sota el domini de Castella durant la guerra de Successió a la Corona Hispànica, on desapareix el Regne d’Aragó, és privat de les seves lleis, llibertats i sobirania, les terres annexionades i les gents sotmeses a dominació absoluta als Borbons.

La mateixa dissort li succeí a Catalunya el 1714.

Ara cal que Catalunya recuperi la seva llibertat, cal que el nostre Parlament faci la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació i que fem d’aquests últims tres segles el que han de ser, una anomalia històrica.

Salvador Bonada Font

 

Dates i dades en que es basa aquest article ( recull preparat per Miquel Manubens a www.devolucio.cat ):

L’article anterior es un article polític, i per tant s’han omès dades i dates. Però com veig que molta gent està necessitada d’informació, aquí va:

1) El 1035 el rei Sanç Garcés III de Pamplona «el Major» donà el seu regne patrimonial, el regne de Pamplona, al seu fill Garcia Sanxes III de Pamplona. Al seu fill il·legítim Ramir li va deixar les terres compreses entre les viles de Matidero a Vadoluengo «Facta carta donationis quod ego Sanciu, gratia Dei rex, dono terra mea tibi filio meo Ranimiro, ed est de Matirero usque Vadumlongum ab omni integritate», conjunt de terres que es corresponen aproximadament a l’antic comtat d’Aragó de 925.

2) En aquell temps Entre Navarra i Catalunya existien tres territoris: Ribagorça, Sobrarb i aquestes terres entre Matidero i Vadoluengo que ara diem Aragó però que al testament no se li diuen de cap manera, ni comptat, ni reialme.

3) Aquest nou comtat d’Aragó es fedatari del regne de Pamplona.

4) Quan Ramir I es nomenat rei de Pamplona signa com “reis dels pamplonesos i dels aragonesos”

5) Sanç Ramires [fill de Ramir I] (v. 1042 – 4 de juny de 1094). Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos (1076-1094) «ego Sancius Ranimirus, gratia Dei Aragonensium et Pampilonensium rex».

6) Pere Sanxes [fill de Sanç Ramires] (1069 – Vall d’Aran, 1104) Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos (1094-1104), comte de Ribagorça i Sobrarb (1085-1104).

7) Alfons Sanxes «el Bataller» [fill de Sanç Ramires] (1073 – Poleñino 1134).[1] Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos, comte de Ribagorça i Sobrarb (1104-1134); rei consort de Castella (1109-1114).

8) Alfons Sanxes «el Bataller, rei de Pamplona i comte d’Aragó deixà EN EL SEU TESTAMENT el seu regne a les TRES ordes militars. Els navarresos s’independitzaren, i els aragonesos per por de passar a dependre dels navarresos de nou, van nomenar rei a Ramir, germà del rei.

9) Ramir II mai no va ser reconegut com a rei per l’Església romana, de la qual el regne era vassall.
En 1136 Saragossa, Calataiud, i Alagón estaven en poder dels castellans.

10) El nou (AUTOANOMENAT) rei Ramir II donà el seu regne al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i a la seva filla com a muller. Al novembre del 1137, Ramir II exigeix a tots els reus homes, cavallers,eclesiàstics i pedites, obeeixin a Ramon Berenguer com a llur rei (“tam quam rege“)

11) El comte de Barcelona rescatà de les Ordes Militars, QUE EREN LES HEREUS LEGALS, les seves parts del regne d’Aragó: . Del 1140 al 1143 Ramon Berenguer signa acords amb les Ordes del Sant Sepulcre,de l‘Hospital i del Temple en que aquestes li cedien A ELL ( i no a la Petronila) les parts del regne d’Aragó “pel testament del rei Alfons”.

12) Ramon Berenguer reconquerí mitja actual província de Saragossa que era en mans castellanes i la totalitat de l’actual província de Terol als moros.

Els aragonesos, sense els catalans, avui serieu mitja HUESCA,

Vinga, salutacions a tots.

Miquel Manubens

 

Anuncis

23 thoughts on “875 aniversari de l’annexió del comtat d’Aragó al reialme de Catalunya

  1. D’ extraordinari interès. Si la veritat ho és sempre, en aquest cas quan els aragonesos “o els que es valen d’ ells”, insulten i embruten la realitat catalana, històrica, amb l’ odi compartit amb la Castella “de supèrvia maleltissa” les armes de saber la veritat.. és l’ única manera de fer-los front… i inclús de tenir força… per no fer-los cas!!!

  2. yo creo que los documentos son los que hablan, aunque tambien sean falsificados, pero falsificados desde hace muy poco, segun intereses. pues en las enciclopedias y libros de la historia de españa. ARAGON ERA REINADO, POR AGUSTINA DE ARAGON.

  3. Aunque los escudos los has puesto mal, al menos, y creo que has tenido un lapsus o demuestras que no tienes ni idea de heráldica, las coronas de los escudos demuestran lo que era cada uno de ellos, Ramón Berenguer tiene la corona de CONDE y Petronila la de REINA que es lo que eran.

    1. És evident que el quadre al que et refereixes amb les corones no és de l’època en que succeí sinó de quan la corona de casella es va dedicar a reescriure la història.

  4. Además, mal que te pese, en aquellos momentos, Cataluña ni existía. Solamente había una serie de condados y el predominante era el Condado de Barcelona, o sea que no sé de dónde te inventas lo del REIALME DE CATALUNYA.

  5. ¡Menudo guionista se ha perdido Hanna-Barbera contigo! Ahora que veo la foto de tu blog, creo que te das un aire a Shaggy, el dueño de Scooby-Doo. Por cierto, que Artur Mas se da un aire al rubio de la misma pandilla, pero esto también es discutible.

  6. Vull agrair a tots els amics aragonesos les bones paraules que m’esteu dedicant en comentaris que no es publicaran en obert, ja que la meva modèstia no permet que en el meu lloc web es publiquin lloances tan grans a la meva persona i a la valentia d’explicar la veritat sense importar la reacció de les masses enganyades i sense esperit crític.
    Per a tots els navegants, és evident que el títol te molta conya, és cert, però si no sou capaços d’entendre-ho no gastaré ni un sol mot en provar d’explicar res.
    Que la veritat cou, evident, però tot el que pica cura, tal com em deia la iaia.
    Apa, siau i a passar-ho bé!

  7. Leigo en ista entrada muitas errors, que me pienso que vienen de esconeixer a historia de Aragón y Navarra. Pasa a sovent quan uno se fica muito en una especialidat e ixublida que la resta tamién puet estar prou importán y tener una subchetividat propia, diferent y coderent.

    Ye por ixo que bi ha bellas inexactitutz; de primeras: d’an vien que Aragón no yera un reino? En yera dende 1035, altubaixo, quan Ramiro I prenió ixe titulo ta ell. Dende alavetz y basta Ramiro II, totz os soberanos que tenión os antigos condaus d’Aragón, Sobrarbe y Ribagorza, atamás d’os territorios conquistaus, se clamaron y estión reconoixius como reis. U sía, hueitanta anyos enta zaga.

    Tampoco no trobo garra razón ta clamar “cop d’estat” a lo que fación os nobles aragoneses en refusar o partache d’os reinos en favor d’as ordenes melitars, y no fer lo mesmo si parlamos d’os nobles navarros. D’os dos costaus d’a muga se fació servir ixe concepto de reis como “primus inter pares”, y a nobleza eslixió a qui més s’estimó d’entre totz os candidatos lechitimos (yera chirmán d’o rei y primero en a linia de sucesión, quan García Ramírez no teneba garra dreito ta estar rei de Pamplona) . Como s’heba feito antis y como se fería dimpués (a Caspe, per exemplo).

    Pero lo que més me fa barafundiar ye que niegues a calidat de reino t’a Aragón quan mesmo citas a formula que fación servir Sancho Ramírez (dende 1076), Pedro I y Alfonso I, o “gratia Dei Aragonensium et Pampilonensium rex”, an que se viye perfectament que Aragón y Navarra son dos entes diferents. Pero, ta forro y bota, ye a cosa més simple de demostrar que se puet trobar: en qualsiquier puesto tiens referencias a la intitolación de Ramiro I y Sancho Ramírez (antis de 1076): “gratia Dei Aragonensium rex”.

    A més a més, mientres dos sieglos heban existiu institucions condals a Aragón, Sobrarbe (encara que astí s’heban perdiu en buena mida) y Ribagorza. Asinas que a situación institucional (que no pas politica, qu’en yera prou aceptable) d’o reino d’Aragón puet estar que no fose tan desafogada y estable como a catalana u la navarra, pero ya en feba quasi un sieglo d’existencia d’o reino. Un feito que no cambió pon con a unión con Catanlunya: os dos territorios continaron existindo con as suyas institucions y peculiaridatz. Aragón tenió primacía protocolaria (per que yera reino, y per ixo, quan escomencipión a fer-se Cortz d’a Corona, l’archibisque de Zaragoza yera o primero a ran formal en a constitución y o churamento) y Catalunya politica.

    En breus, que se si no veyes que o cuadro de 1118-1140, muitas cosas escaparán a o tuyo chuicio, per exemplo que Aragón y Navarra (Pamplona) no heban tornau a estar baixo la mesma corona que a partir de 1076, quan os nobles navarros demandón a o rei d’Aragón que esdevinese tamién de Pamplona, per tal de no estar sotzmesos a Ramón Garcés, probable asesino de Sancho Garcés IV. En fin, que si en Catalunya se trigó una opción (que o suyo soberano fose conde, y no pas rei) y Aragón, dende 1035, se prenió una atra, pos no bi ha garra problema. A dinnidat reial viendría siempre por o costau aragonés y a fuerza economica politica d’o costau catalán.

    Nunca no he comprendiu a necesidat que bi ha en parti d’a historiografía catalana de cambear iste punto, quan os contemporanios no teneban guaire problema con ixas decisions; como tampoco no prexino una explicación a per qué a historiografía hispanocastellana no mos dixa vivir con o tema d’a unidat nacional dende 1469/1492, quan no’n yera que dinastica. Si Espanya no existe que dende 1714 o 1808-14 (y solo que gracias a las armas), si Catalunya nunca no fue reino (ni daba a dinnidat reial a o soberano d’a Corona) y si, por exemplo, Aragón fació una error historica en refirmar a os Trastamaras mientres Compromiso de Casp, pos ixo son questions que admiten rufierta historiografica sobre a suya interpretación, pero no pas sobre a suya existencia.

    1. Per fi algú que parla amb coneixement i que sembla que ha entès l’escrit. si Ramír no hagués triat a Ramon Berenguer, Aragó hagués desaparegut assimilat per Castella. Gràcies a aquesta decisió i a la concepció política catalana tan l’un com l’altre seguiren sent subjectes polítics i jurídics independents que compartien cap d’estat i poca cosa més. El regne d’Aragó (que no corona, que era la joia que es duia al cap) continua essent un estat fins a la guerra de successió. I CAYALUNYA també, compartint lligams, però la dinastia regnant fou el Casal de Barcelona, sense que això signifiques sotmetiment d’Aragó a Barcelona, ja que pràcticament el Regne d’Aragó no intervingué en la expansió mediterrània, mantenint-se dins les seves fronteres. Per aquest motiu, i per la línia continua del Casal de Barcelona fins a Casp, Cal que la numeració reial numeri seguint aquesta dinastia, ja que la dinastia aragonesa s’extingeix amb Ramir.

      1. Mira a ver con qué tropas se conquistó Valencia, y el verdadero origen de los almogávares. A lo mejor te tienes que envainar eso de que los aragoneses se mantuvieron en su territorio sin participar en nada

        Que fácil es tergiversar la historia

      2. he dit “pràcticament”, a València si que hi van ser, junt amb Catalans i les ordres militars, però no aconseguiren estendre els senyorius aragonesos en terres valencianes, El rei català no ho permet. A Ciutat de València s’estenen les lleis i usatges de Barcelona, fins a tenir enllestides les seves pròpies. Per als Jurats de València escriu Francesc Eiximenis el “Regiment de la cosa Pública”, obra cabdal del pensament polític català i inici del pensament republicà modern.

        https://salvadorbf.wordpress.com/2012/10/14/lo-rei-en-jaume-entra-a-ciutat-de-valencia/

  8. Cometes un error, ¿rey catalán? El mayor invento después de la televisión. Se puede ser torpe, pero necio. Creo sinceramente que si te crees esto estas pasado. Y te lo dice alguién que es nacionalista y no españolista, pero y aunque algunas cosas me molesten, la historia es la que es. De verdad, siento pena por el que ha escrito esto y por toda la gente que lo lee y se lo cree. No si al final dirán que alguna de las religiones de los libros la escribió un catalán.

    1. A veure, si era rei, i era català : Rei català.
      Si ho vols més concret en quant a la seva relació amb el Regne d’Aragó: Rei català d’Aragó.

      No entenc que els aragonesos no estigueu orgullosos de la vostra història i necessiteu per afirmar la vostra identitat que tot sigui aragonès, els reis, la bandera barrada, etc.
      No podríeu estar orgullosos de la vostra història sense voler la dels demés?

      1. Estoy muy orgullosa de mi historia, lo que no me gusta es que los demás la manipulen, Para empezar y siendo Conde de Barcelona, podría ser un rey barcelones, que Cataluna no existía..!!!!!!

    1. Alba, Quan parlo de Rei català en el comentari anterior em refereixo al Rei en Jaume, no a Ramon Berenguer IV. Com ja dic a l’article Ramon Berenguer va ser Príncep Dominador d’Aragó, segons voluntat de Ramir, i no per casar-se amb Peronella, sinó per donació directa de Ramir i de les Ordres Militars

      1. Ah! El tener que ir traduciendo me ha confundido de monarca. De todos modos y como dice alguién: Da igual de donde venimos, lo que hay que hacer es mejorar el sitio y creo que con determinadas actitudes no se va a conseguir.

        Por cierto, que opinas de esto:
        Montserrat Caballé se emociona al hablar contra la independencia: “Necesito decir esto: soy de Naciones Unidas desde el 88 y nos han enseñado la convivencia. Los pueblos del mundo tenemos que estar unidos. No podemos hacer cadenas, las cadenas son para la esclavitud. Las cadenas humanas son para separar. Las cadenas pueden ser de hierro, de oro, de plata, pero tienen que ser buenas cadenas. No tienen que ser cadenas que separan y humillan”. En este sentido señaló que “se ha dicho que ha habido un millon y medio de personas en la cadena, ¿dónde estaban los 7 millones restantes?”.

        La soprano también explicó que “en una cena muy importante en la Generalidad, estábamos cenando con el presidente Pujol y su esposa y el ‘ministro’ de Cultura – y no es que yo le odie – me dijo que yo era una catalana universal pero que mi único defecto era haberme casado con un extranjero. Me resultó patético. Me levanté de la mesa para irme, pero Marta Ferrusola me levantó de la mano y me dijo ‘siéntate, hay gente que no sabe lo que dice'”.

        “Cuando tienes la suerte de viajar por todo el mundo, como me ha pasado a mi, y conoces tantos pueblos y tanta gente diferente te das cuenta que las hostilidades no funcionan”, opinó, además de indicar que “he sido una embajadora de España como todos los cantantes. Y como me enseñaron en Naciones Unidas, por la unión de las gentes y de los pueblos. Quien pone cadenas me hace daño, extirpa a todo el resto, lo manda fuera”.
        me ha conmovido
        “Estoy muy feliz de haber nacido en Barcelona, de haberme casado con un aragonés, de que mi madre era de Valencia y que mis hijos hayan estudiado en España”, sentenció. Tras estas palabras, y recibir una ovación, Montserrat Caballé tuvo que secarse las lágrimas de los ojos.

      2. Comentaris patriòtics espanyols d’una ciutadana nacionalitzada andorrana per evitar tributar al seu estat d’origen?
        Es desqualifiquen per si mateixos.
        I no parlo d’oïdes, els conec personalment dins de l’àmbit familiar de fa vint anys. Son persones encantadores, tant na Montserrat com en Bernabé. Però viu en un mon imaginari d’hotels i internacionalisme de sala d’espera d’aeroport, sense contacte amb el mon real.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s