Barcelona bombardejada

Parlament Patriotes per la Devolució al Fossar del dos de desembre de 2012

bombardeig Espartero

 

El tres de desembre de 1842 les bombes queien indiscriminadament sobre la ciutat de Barcelona, un altre vegada. Durant la regència del general Espartero, el capità General Antonio Van Halen y Sarti va ordenar disparar sobre Barcelona. I el regent va pronunciar les famoses i arrogants paraules que tots recordem “ Es conveniente bombardear Barcelona al menos una vez cada 50 años”. Paraules recentment repetides en to burleta per un dels suposats “pares de la democràcia” i que ja havia repetit també Azaña, el president d’una república espanyola, que durant un temps sembla que enyoréssim. Sigui quin sigui el color del govern espanyol la seva actitud cap a Catalunya no canvia, no ho ha fet mai i res fa pensar que ho hagi de fer en el futur.

No varen esperar cinquanta anys, només un any desprès, el 1843, el reusenc general Prim va tornar a desfermar un bombardeig encara més salvatge, potent i destructiu contra la nostre ciutat, per sufocar la revolta de la Jamància, la darrera de les Bullangues. I no penseu que va ser la última. Durant la darrera guerra espanyola contra Catalunya, la aviació italiana va tornar a bombardejar la ciutat, tenim el dubtós honor d’haver patit el primer bombardeig aeri indiscriminat contra la població civil. Aquesta vegada, per a més vergonya, els italians havien demanat a les nacions lliures del món permís per intervenir a la guerra espanyola contra Catalunya per “evitar la creació d’una república catalana” . Aquestes nacions lliures, les mateixes a les que ara ens dirigim per demanar el seu suport, les mateixes, van acceptar la petició italiana, tot just després de rebutjar una petició d’ajuda catalana.

I abans d’Espartero la destrucció ja havia arribat escopida des de canons, durant el setge francès de finals del XVII, diverses vegades durant la guerra que sotmeté Catalunya, anomenada de successió. Les bombes de Felip V van arranar la ciutat, o quasi.

I no és casual, la repressió i sotmetiment de Barcelona, i amb ella Catalunya sencera és un afer de màxim interès per aquesta auto anomenada Espanya. Per això, van construir la Ciutadella, per tenir lligada una població d’homes i dones lliures. No pensem ara que la Ciutadella fou una conseqüència a la aferrissada resistència de 1714, ja el 1640 tenien la intenció de construir-la, quan el marqués de LosVélez va venir a Barcelona amb un colossal exèrcit per ocupar-la, pensava que la ciutat li obriria les portes atemorida i en lloc d’això va ser durament derrotat a la Batalla de Montjuïc per tot un poble aixecat en armes contra l’invasor, contra l’opressor.

Després de 1714 varen poder construir la seva anhelada ciutadella. Varen arranar una cinquena part de Barcelona, la part més viva i dinàmica, ho van fer amb les mans dels mateixos barcelonins que hi vivien. Sí que vam tornar a treballar l’endemà de l’onze de Setembre, obligats pels invasors a enderrocar la nostra ciutat per construir-hi un fortí que no deixés que mai més pogués sentir-se el seu crit de llibertat. Les mateixes muralles inexpugnables que havien protegit la ciutat des de la caiguda de l’imperi romà, que la havien fet forta, lliure i franca, ara eren la seva presó. Ja no protegien els habitants, ara els tancaven. Vigilats des de Montjuïc i la Ciutadella, dues fortaleses que tenien els canons apuntant cap a la població, no cap a fora com és l’habitual. No van deixar res a l’atzar, fins i tot van destruir els símbols. La veu que cridava als barcelonins a la defensa des de la Catedral, la campana Honorata, va ser fosa per fer uns canons que van posar a la ciutadella, apuntant a la ciutat, la mateixa que aquell bronze havia aixecat en armes amb el seu dring.

No és d’estranyar que quant Barcelona va enderrocar les seves muralles ho fes amb tanta rapidesa i s’escampés imparable pel pla que la envoltava. Quasi dos cents anys tancada en ella mateixa, respirant un aire viciat, delmada per epidèmies en aquell ambient insalubre, però tanmateix, orgullosa, irreverent i amb el cap ben alt. Va córrer al poder respirar aire net i es va tornar a convertir en la ciutat oberta, cosmopolita, treballadora i que enlluerna al mon.

I és ben cert que els catalans tenim un humor ben negre, ni l’anglès ni cap altre, l’humor més àcid és el català. Qui si no gosaria posar al polvorí de la Ciutadella el seu parlament. No em direu que no és sublim o d’una acidesa esfereïdora, la sobirania del Poble de Catalunya està dipositada en l’edifici on s’hi dipositaven les armes i la pólvora per mantenir a Barcelona, i a tota Catalunya, a aquest mateix poble, sotmès i lligat. De genolls ens volen, i ho han d’aconseguir per la força, perquè ens aixequem una vegada i una altra a la menor oportunitat, no aprenem a estar sotmesos, millor dit, no aprenem a oblidar el que vol dir ser lliures, som un poble lliure que no pot i no vol estar lligat ni sotmès a dominació estrangera.

Per això tornem avui a reclamar a aquest parlament que està en l’antic polvorí de la ciutadella que ens oprimia, al nostre Parlament electe, que faci la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació Catalana.

Aixequem-nos orgullosos per darrera vegada, tots junts, electes i electors per ser definitivament lliures i sobirans, per dir ben alt a tots els estats del món, “ no ens esperàveu però aquí estem, i hem vingut per quedar-nos”

Visca Catalunya Lliure i Sobirana!

Anuncis

One thought on “Barcelona bombardejada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s