Especialistes en complicar les coses senzilles

5235175-funny-hombre-con-gran-risa-con-el-conejo-de-la-chisteraDeclaració de sobirania de Catalunya com a subjecte polític i jurídic. Aquest és el tema de conversa d’aquests dies sobre el que estan corrent rius de tinta, tant física com virtual. El més curiós de tot és que allò que molts estem desitjant, en el moment que s’articula no agrada. És normal que no agradi a aquells que tenen el cervell lobotomitzat pels aromes de l’altiplà, però el més absurd és que tampoc agrada als que hem esmerçat esforços des de fa més o menys temps per aconseguir precisament que Catalunya torni a ser subjecte polític i jurídic.

És un text que pot atansar més a la pròpia sobirania a un col·lectiu d’individus que tenen com a denominador comú el seu veïnatge o residencia a la CA Catalana, a la regió espanyola de Catalunya, o a les quatre províncies espanyoles del nord-est peninsular, com preferiu anomenar-ho. Però no a Catalunya ni als catalans.

I aquesta és la mare dels ous, ni tots els habitants de la “Comunidad Autónoma Catalana” son catalans , ni tots els catalans son habitants de la CAC ( això ho deixo aquí i ja en parlaré en un proper article). Aquesta declaració implica a uns ciutadans espanyols d’una divisió administrativa espanyola i en cap cas fa cap referència a la Catalunya històrica (la que fou subjecte polític i jurídic). Crea, per tant, la paradoxa de que volent afirmar la sobirania catalana, es fa des de la identitat espanyola, reconeixent-nos explícitament com a tal per a poder arribar a un punt on arribaríem a ser ex-espanyols. Li podrem posar a aquest nou estat el nom que vulguem, Hispània Citerior, Gòtia, Iberia, Sepharad, Espanya de l’Est o Catalunya, perquè tan sols estarem ocupant una part del territori que ocuparen aquelles realitats, aquesta seria la única relació amb elles. Ni tan sols tota aquesta població té com a llengua el català.

Em podreu dir primmirat i que no hi ha cap altre manera de fer-ho segons la legislació espanyola i internacional i bla, bla, bla. Però no és així.

Catalunya ha estat subjecte de dret, polític i jurídic,una realitat sobirana i totalment autònoma la major part del temps, el no ser-ho és una anomalia. Fins i tot ho afirma la pròpia “Constitución Española” quant reconeix els drets històrics de Catalunya. No els declara, els reconeix com una realitat preexistent fins i tot a l’existència d’Espanya (aquesta no és una opinió meva, és del Sr. Herrero de Miñón, que és una autoritat indiscutible en dret constitucional, gens sospitós de catalanofília).

Aquests Drets Històrics no són furs com en altres casos (els furs són prerrogativa reial, dictats pel rei com una gràcia cap als seus súbdits), són Constitucions, unes lleis que estaven per sobre del poder del sobirà i que emanava directament de la sobirania de la Nació, unes lleis que obligaven al sobirà com a la resta i donaven drets a tota la població catalana. Unes lleis que garantien uns drets a tota la població que les lleis actuals encara no garanteixen, per exemple la inviolabilitat de la correspondència (comunicacions) o del domicili sense cap excepció, ni tan sols per ordre judicial.

Per tant, invocant aquests drets que ens reconeix la “Constitución Española”, és a dir, fent des del Parlament la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació, estaríem recuperant Catalunya com a realitat política i jurídica. No podrien dir que trenquem la sagrada “Unidad de España”, ja que si, com diuen, Espanya fa cinc cents anys que existeix (o tres-mil com va dir la il·luminada madrilenya), ja existia quant teníem les nostres Constitucions, per tant no poden utilitzar aquest argument, i estem respectant el marc constitucional vigent.

Altra cosa és que quan els hi expliquem que aquestes Constitucions nostres ens donen la plena i exclusiva competència en tots els aspectes de la nostra sobirania (recaptació fiscal, legislació, defensa, judicial, exteriors, administració etc…), que no hi haurà a Catalunya cap autoritat més alta que les Corts Catalanes (el Parlament de Catalunya), i que el “Congreso Español”, el seu “Tribunal Constitucional”, o el govern del “Reino de Espanya” no tindrà cap autoritat en el territori català, se’ls hi pot quedar cara de peix bullit, però serà així, serem efectivament independents del “Reino de España”. Més ben dit , tornarem a ser Catalunya.

I ho haurem fet sense vulnerar la sagrada “Constitución” i a més mantenint la integritat territorial, ja que les nostres Constitucions reconeixen explícitament com a territori nacional català l’actualment anomenada Franja de Ponent i el territori nord de Catalunya, ara sota domini francès. A més els mallorquins tenen atorgada la condició de catalans segons el Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365, i al recuperar la sobirania amb la Devolució de les Constitucions s’hi poden acollir, igual que València i els valencians que també poden, invocant ser descendents d’avantpassats catalans, acollir-se a Constitucions . Ambdós hi tenen dret sense renunciar a la seva sobirania, car la podrien mantenir com a estats catalans sobirans confederats amb el Principat, tal com eren abans dels decrets de Nova Planta. Ho hauran de decidir ells mateixos, però els hi haurem facilitat el camí, haurem complert el nostre deure amb els nostres compatriotes.

Tenim la manera de recuperar la sobirania nacional de Catalunya de manera simple, senzilla i impecable, a més podrem reclamar el compliment dels tractats internacionals signats per Catalunya amb estats que encara existeixen o els seus successors, no cal que assumim cap deute contret per l’estat espanyol en cap dels seus nivells administratius (Generalitat de Catalunya actual inclosa) considerant-lo un Deute Odiós, podem reclamar indemnitzacions per 300 anys d’espoli i genocidi cultural i no tant cultural. Tot això sense vulnerar el marc legal existent actualment, simplement recuperant unes lleis de rang superior en el àmbit territorial català.

I un cop fet això, amb calma i una educació exquisida podem dir-li al “Reino de España”, recuperant la saviesa popular, què poden fer amb les seves lleis d’ocupació i on poden anar : a cagar a la via.

Salvador Bonada Font

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s