Cal recapitular i seguir avançant (I)

estrategia1Estem en un moment crític de la lluita, la voluntat de llibertat i la idea de l’alliberament nacional, amb diverses façanes això si, és força estesa i s’ha filtrat a sectors de la societat abans impermeables. El suposat suport al naixement de la Catalunya Estat es xifra per sobre del 50% o segons alguns vora el 60%. No volem veure però que aquest suport és tan sols verbal i tenint en compte que tot vagi bé, no hi hagi obstacles i que no s’hagi de fer res més que posar una papereta en una urna i aquest nou estat sigui acceptat internacionalment a priori i sigui com el que tenim cadascú a la nostra imaginació. Ben sabut és que una de les veritats universals d’aquest món és que on hi ha tres catalans sorgeixen quatre opinions.

Però no siguem catastrofistes i pensem que si més no aquest suposat suport és confiable a priori. Ara què fem, la lògica semblaria aconsellar que no donéssim les coses per suposades i ens dediquéssim a consolidar aquesta majoria. Però ai las! Enfoquem els nostres esforços en voler convertir a una gran part d’habitants de Catalunya que són espanyols convençuts (i amb tot el dret) en catalans independentistes, i ens oblidem d’aquesta suposada majoria favorable, que sotmesa a la pressió disciplinada que prové de l’altiplà, es comença a fracturar i a seguir idees i postulats divergents, com si ja fóssim independents i encetéssim un procés constituent.

Dediquem els esforços d’aquells que estan mobilitzats en accions lúdiques i d’una gran estètica que requereixen gran quantitat d’esforç i recursos, però que tenen uns resultats més aviat minsos en el que es refereix a mobilitzar nous efectius i que si tenen molt d’onanisme nacional. Alhora esmercem esforços en crear una i una altre vegada estructures organitzatives que moren indefectiblement en marasmes “burrocràtics” interns (la incorrecció ortogràfica és intencionada), i en enfrontaments personalistes d’aquells que no han pogut reeixir mai en els canals polítics estàndard i volen fer la guerra fora del “circuït oficial”. I en el camí malbaraten la il·lusió de moltes persones benintencionades, l’energia i esforç de les quals cau en la inutilitat i acaben desmotivats i tornant a casa amb la cua entre les cames, sentint-se estafats per aquests suposats líders, que no passen de ser xarlatans professionals. Mentrestant anem perdent bons capitans i classe de tropa que han estat desactivats per aquest garbuix de mediocres.

Tenim la mateixa disciplina i capacitat de cohesió que la mainada en un parc d’atraccions, i de vegades sembla que com a tal actuem. Però aquesta és desgraciadament una característica nostrada, i dubto que a aquestes alçades hi puguem fer gaire res. I doncs, què podem fer? Difícil pregunta, i encara més difícil trobar una resposta que no passi per crear noves coses, noves visions i noves crides fracassades a una unitat que s’està demostrant més complexe que la mítica recerca del Sangreal.

Des de la meva modesta opinió intentaré esbossar una idea i vosaltres jutjareu. Primer analitzem la situació:

Tenim un bon gruix de gent mobilitzada que es dedica a fer accions que arriben principalment a gent que ja està mobilitzada i a els ja simpatitzants a la causa, així que podríem dir que la seva principal utilitat és mantenir a aquest grup actiu, i que es reparteix entre gent implicada en els partits polítics i en organitzacions de la anomenada “societat civil”. Sovint trobem les mateixes persones en ambdós grups, emprant estratègies diferents i dispersant esforços, els uns en lluïment i els altres volent treure’n rèdit electoral. Tenim un altre gruix important de gent que veuen amb simpatia la idea però que es queden a casa esperant, i com a molt assistiran a un acte d’afirmació organitzat però sense implicar-se gaire o gens en la organització i participació i limitant-se a ser espectadors distants, però emotius.

Volem arribar a aquells que són refractaris a aquesta idea mitjançant actes i parades al carrer, podria funcionar, però és imprescindible la voluntat d’aquesta gent refractària per aproximar-se a aquestes parades o per assistir a alguns actes, i perdoneu, però em sembla molt agosarat fiar-ho tot a aquesta suposada voluntat. I si ho fan és més que probable que tinguin una predisposició poc favorable a escoltar-nos amb la ment oberta. D’altre banda tenim una societat molt diversa i mesclada, és a dir en el entorn personal d’aquests mobilitzats per el SÍ, hi ha molts indecisos i fins i tot convençuts del NO, i seria molt més fàcil arribar a ells des d’un conegut que fer-los assistir a accions organitzades per desconeguts. L’inconvenient és que formar a tots els mobilitzats i donar els materials i coneixements per convèncer és complicat, també és cert que molts d’aquests tenen al seu abast tota la informació i estudis , i són els que porten anys assistint als actes.

Quin és el problema? Jo crec que és d’actitud i llenguatge.

Tenim una actitud reactiva, és a dir pensem i actuem com espanyols maltractats i no fem més que queixar-nos, protestar i indignar-nos davant les contínues agressions que rebem (des de l’òptica d’aquests que volem convèncer, que suposadament rebem), i és difícil que puguin prestar atenció a algú que sempre remuga, se sent víctima i maltractat. Intentem justificar el nostre objectiu basant-nos en el suposat maltracte que rebem, i per tant ho estem fent com a espanyols maltractats i descontents amb el govern de l’estat, i a més ho fem deixant que sigui aquest estat el que defineixi qui són els catalans, els habitants de la Comunitat Autònoma Catalana, i que com a tals ho som en tant que espanyols. Per tant difícilment veuran en nosaltres poca cosa més que rebequeries provincianes, actituds insolidàries i la voluntat d’imposar la voluntat d’una part al tot.

Per avui ho deixaré aquí, ja que m’hauré d’allargar i crec que el problema que tenim d’actitud i de llenguatge es basa en el plantejament de per què volem el que volem, que us deixo dessota fins a la continuació d’aquest article, i que crec que ens ha de fer pensar, la resposta al plantejament correcte ens ha de donar llum a les nostres futures accions:

Volem ser un NOU ESTAT lliure i sobirà perquè ens maltracten i espolien, no deixant-nos gaudir dels nostres propis recursos, llengua i cultura.

O bé:

Ens maltracten i espolien, no deixant-nos gaudir dels nostres propis recursos, llengua i cultura, perquè MAI hem abandonat la voluntat de TORNAR a ser una NACIÓ lliure i sobirana.

Com podreu veure un plantejament és fet des d’una mentalitat espanyola, i l’altre no.

Fins aviat

Salut i Estat!

Salvador Bonada Font

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s