Cal recapitular i seguir avançant (II)

votantEn l’últim article vaig fer dos plantejaments de com encarar la lluita en la que estem immersos. Avui analitzaré el primer i les seves derivades, problemes i avantatges si n’hi ha, recordem-ho:

Volem ser un NOU ESTAT lliure i sobirà perquè ens maltracten i espolien, no deixant-nos gaudir dels nostres propis recursos, llengua i cultura.

Aquest és el plantejament de la immensa majoria d’independències que han succeït. Una part d’un estat o país, desafecte amb el règim o la metròpoli a la que pertany, ja sigui colònia o part intrínseca de l’estat, decideix marxar i secessiona el seu territori i població, generant un nou subjecte polític i jurídic, un nou estat que ha de ser reconegut per la comunitat internacional per tal de poder entrar a formar-ne part, i és habitual que l’estat matriu s’oposi a la pèrdua de part del seu territori si és font d’ingressos i aleshores, generalment, es produeix un conflicte.

En el cas que ens ocupa, el nostre, aquest conflicte no es planteja de forma bèl·lica o de revolta armada, s’argüeix el dret a decidir d’una comunitat, col·lectiu o poble a decidir el seu propi estatus, és a dir, si vol seguir formant part de l’estat al que pertany o constituir-se en un de nou, i el procés es pretén fer mitjançant un plebiscit de tota la població del territori en qüestió, que serà cridada a prendre la decisió democràticament.

Tenim doncs diversos aspectes cabdals: el dret a decidir, el col·lectiu que el vol exercir i el marc legal on fer-ho.

Comencem amb el primer, el Dret a decidir: no existeix, i per tant no en tenim. Perdoneu que sigui tant taxatiu, però cal que comencem a dir les coses per el seu nom. Com a DRET tan sols està enunciat, o en fase de debat i definició, cap tractat internacional, cap organisme internacional, cap estat el reconeix com a tal. En una societat emborratxada de drets com la nostra, on s’argüeixen com si fossin la pedra filosofal per a qualsevol reclamació, paradoxalment, ens volem emparar en un dret que no existeix com a tal, ja que per ser-ho ha de estar acceptat, reconegut i ha d’haver-hi algú que en sigui garant, i no és el cas. Que estigui enunciat, que sigui objecte de debat en cercles jurídics i polítics internacionals no vol dir que sigui efectiu. Per exemple, els famosos drets humans, que van ser proclamats fa segles, no van entrar a formar part del dret positiu, és a dir, a ser efectius, reconeguts i en certa manera aplicats com referents jurídics fins passada la meitat del s.XX, i segueixen sent vulnerats per tot el món, amb la aquiescència de les societats aparentment civilitzades i constituïdes com a garants dels mateixos.

Altra cosa és que el proclamem i l’exercim unilateralment, i tinguem el coratge per fer-ho i defensar-ho per nosaltres mateixos surti el que surti, que està per veure, ja que estem començant a confondre les coses i perdent el nord. En certs entorns s’enuncia i defensa el dret a decidir com a objectiu de la lluita, perdent de vista que és tan sols un camí per assolir el veritable objectiu: l’alliberament nacional. És el problema de les societats èbries de drets i sense responsabilitats, el papanatisme arriba al paroxisme de pretendre que els demés et garanteixin el que desitges, i quant això passa deixes de ser una home lliure i et converteixes en esclau.

Anem per el segon aspecte: el col·lectiu que té dret a exercir-lo és el punt més calent d’aquest debat internacional per definir el dret a decidir. I es que la clau de volta és com i qui defineix el “demos” representatiu que ha de exercir-lo, i en això no es posen d’acord. Nosaltres, en la nostra ingenuïtat, pretenem que aquest “demos” siguin els habitants de la Comunitat Autònoma Catalana, i evidentment l’estat espanyol considera que, en tot cas, ha de ser el que ells anomenen la “Nación Española”, és a dir tots els súbdits del rei d’Espanya, que és com la defineixen. Perquè així ho diu la font de tot el saber i de lo que és bo, la sacrosanta “Constitución Española”, que d’altra banda és el paradigma del paper mullat que s’utilitza per a tot. També diu que el territori espanyol és indivisible, i amb això ja estem al cap del carrer, ni tenim dret a dir res ni es pot separar una part del territori, punt i final. Com a catalans (nacionalment) som irrellevants, és la crua realitat.

I com ja he dit que el papanatisme arriba a nivells de paroxisme, ens hem auto-convençut, gràcies a la nostra santa innocència, que Catalunya se circumscriu a les quatre províncies espanyoles i que els catalans som els habitants de les mateixes. I aquest és el error i la traïció més gran a Catalunya que hem pogut cometre, Catalunya és més que les quatre províncies. Si parlem pròpiament de Principat, inclou el que eufemísticament anomenem franja de ponent i que va ser separada per una divisió provincial espanyola, arbitrària i fruit de l’interès per fragmentar Catalunya, talment com fan ara amb la llengua. També inclou els territoris del nord, ara sota jou francès i, atenció, també inclou Ses Illes. Per altra banda, ni tots els habitants de la CA Catalana son nacionalment catalans (amb tot el dret de no ser-ho) ni tots els catalans són habitants de la CA Catalana. Estem permetent que sigui l’estat espanyol qui defineix el territori i la “demos”, és a dir exercirem el suposat dret a decidir, com a espanyols emprenyats, que en tot cas constituiríem un nou estat que poc o res tindria a veure amb Catalunya i la Nació Catalana.

Que en cas de reeixir li podrem posar el nom que en plagui, evidentment, però no serà Catalunya, encara que ens entestem a creure’ns-ho. I no escolteu a aquells que s’atreveixen a dir que ara el que toca és preocupar-nos de nosaltres i després, quant siguem un nou estat, podrem ajudar a altres territoris dels antics Estats Catalans. És mentida, no hi podrem fer res. Qualsevol ingerència d’aquest nou estat -perquè senyors, ja serem un estat- en aspectes i problemes territorials d’altres estats (espanyol i francès, com a mínim) haurà de ser considerat com un ACTE DE GUERRA. Personalment ja m’estaria bé, però a part d’innecessari, haver de posar-nos en aquesta tessitura només pot respondre a tres causes: una imbecil·litat de manual, una declarada voluntat de traïció a la resta de la Nació, o simplement pel fet que ens considerem espanyols, hem renunciat a la catalanitat. I en aquest cas (que desgraciadament és el més plausible), fem el favor de deixar d’enganyar a la gent.

En el suposat cas que reeixim i que constituïm un NOU ESTAT, es produirà la paradoxa que, en aplicació d’una decisió presa democràticament, imposarem una nova nacionalitat a unes gents que no ho volen. Li podem posar tots els cotons que vulgueu, que si doble nacionalitat, que si pondran renunciar-hi i tornar a ser espanyols, que si patatim o patatam. La crua realitat serà que: en l’exercici del dret a decidir li estarem conculcant aquest mateix dret a una part significativa de la població de la CA Catalana, en un punt tant sensible com la pertinència nacional, imposant-li una nova no volguda, encara que després ens inventem les martingales que se’ns acudeixin per arreglar-ho.

Arribem al darrer del punts, el marc legal. Pretenem fer-ho dins de la legalitat espanyola vigent. Ho trobo demencial, demostratiu d’una pèrdua total i absoluta del sentit d’estat (d’estat català evidentment, de sentit d’estat espanyol anem sobrats). Senyors, primera línia del paràgraf primer del capítol primer de qualsevol manual d’independència coherent: S’ha de produir un trencament de la legalitat existent per tal que sorgeixi la legalitat del nou estat secessionista per, d’aquesta manera encetar un procés constituent. Set, punt i partit. No hem vingueu ara amb el cas d’Escòcia; va unir-se a Anglaterra voluntàriament en la “Union Act” i ara el que volen fer es retrocedir aquesta decisió. El seu estat forma part de la Gran Bretanya i ara vol marxar-ne de la mateixa manera, amb un pacte. No és el nostre cas, els Estats Catalans varen ser fulminats per la força de les armes, a sang i foc, i trepitjant i escopint sobre els cadàvers dels patriotes que els van defensar fins a la mort. Voler fer truita sense trencar els ous és impossible, a més d’una irresponsabilitat i una manera flagrant d’enganyar el personal.

Apa, ja ho he dit, amb tot el respecte, això si. Ara tocaria analitzar el segon plantejament que us vaig enunciar, però ho faré en el proper escrit, i després les conclusions a les que arribo i que vosaltres jutjareu encertades o no.

Salut i Pàtria!

Salvador Bonada Font

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s