Cal recapitular i seguir avançant (III)

Constitucions 1706Ara que, amb l’article anterior, ja podem tenir les coses més clares en el que fa als greus inconvenients del primer plantejament, anem per el segon, recordem-lo:

Ens maltracten i espolien, no deixant-nos gaudir dels nostres propis recursos, llengua i cultura, perquè MAI hem abandonat la voluntat de TORNAR a ser una NACIÓ lliure i sobirana.

Tornar a ser, aquesta és la clau de volta de tot plegat. No som un bolet que ha sortit com una reacció a la actual crisi econòmica, ni tenim la voluntat de marxar d’un estat que s’esfondra a una velocitat de vertigen per així salvar-nos de la desfeta general. Volem tornar a ser l’estat que érem i mai hem renunciat a ser. Les reclamacions, revoltes, aixecaments, pronunciaments per aquest motiu han estat constants des de 1714 i la repressió per aquest motiu brutal, el gran error que hem comés a partir de l’inici del segle XX ha estat canviar l’enfocament d’aquesta reclamació i convertir-la en una lluita per aconseguir autonomia i reconeixement dins l’estat espanyol. Aquest és un greu error tant de la esquerra, recordem que ERC va néixer com partit regionalista i autonomista, com de la dreta hereva de la Lliga Regionalista, que oblidant les reclamacions de les Bases de Manresa que demanden tornar a la situació anterior a Nova Planta, accepta un encaix a Espanya amb la pretensió de canviar-la. La renúncia palmària a la integritat territorial de Catalunya, i on s’accepta Catalunya com a divisió administrativa d’Espanya, les quatre províncies, es produeix en el Projecte de Constitució de la República Catalana que es va fer a l’Havana (Cuba) el 1928.

En aquesta pèrdua de visió crec que hi té molt a veure la mentalitat de la “Renaixença” que va propiciar la idea que renaixíem després d’un període de decadència de Catalunya els segles XVI,XVII i XVIII , quan la realitat és tossuda a demostrar-nos que va ser tot el contrari. Catalunya va ser aquells segles un dels estats més cosmopolites, rics, pròspers, avançats i refinats del món de l’època. A més aquesta prosperitat no era exclusiva de la cort (que no n’hi havia) sinó que s’estenia a gran part d’una població activa, dinàmica i emprenedora que estava en l’avantguarda d’Europa. Prova de tot això són les grans i luxoses construccions arreu del territori català (no només del principat) tant particulars com civils i religioses, i que no es troben, per exemple, a Castella fora de l’entorn de la corona.

En aquest plantejament hi ha dos punts claus que cal explicitar, el primer és que ja érem un estat i sempre ho havíem estat, i segon que mai hem acceptat de grat haver estat forçats a deixar de ser-ho per la força de les armes, el terror i el genocidi cultural i dessagnat físic a que des de llavors estem sotmesos, i que no hem deixat mai d’intentar tornar a la nostra situació normal, ser un estat.

Primerament, cal deixar clar que no érem un Estat-Nació com els nostres referents més propers, que són estats creats per el poder polític d’un rei que és el que genera la pretesa nació, el tan tristament conegut “Dios, Rey, Pàtria”. En el nostre cas l’estat el definia la pròpia nació, no el poder del rei, érem una Nació-Estat. És a dir: no érem un estat per sobirania del monarca, sinó per sobirania de la Nació Catalana, a la que estava sotmès fin i tot el poder reial. De dret això és així des de la Cort de 1283, quan a Catalunya només és pot legislar en Corts, el rei no te potestat per promulgar lleis ni decretar impostos sense la autorització de les Corts representatives de la Nació. Cert és però que, de fet, això ja és produïa des de molt abans, però és en aquesta data on queda explicitat a les nostres Constitucions. Des d’aquest moment ja es produeix una evolució de

Acta de la Cort General de Catalunya de l'any 1359 celebrada a Cervera on es crea la Diputació del General (19 de desembre de 1359)
Acta de la Cort General de Catalunya de l’any 1359 celebrada a Cervera on es crea la Diputació del General (19 de desembre de 1359)

l’Estat Català independent del monarca de torn, que ho és com a Príncep de

Catalunya i que ha de jurar les lleis de la Nació i ser acceptat en Corts per poder ser-ho. Érem un estat on ja es produïa una separació de poders i monarquia constitucional molt abans que ho enunciés Montesquieu l’any 1748: Les Corts Catalanes n’era el legislatiu, la Diputació del General o Generalitat n’era l’executiu (efectiu des de 1420, aprox.), i el judicial gaudia d’independència, l’exemple més significatiu és el Tribunal de Contrafaccions, que guardava el compliment de les Constitucions i pledejava si calia fins i tot contra el rei, i guanyava!

Una Nació d’homes lliures, responsables i compromesos que assumien els deures de construcció, govern i defensa de la Pàtria.

Érem un estat de dret on les lleis garantien la seguretat de tots els ciutadans, la inviolabilitat del domicili i correspondència, la seva igualtat davant la llei,etc… de fet es va crear un torn d’ofici pagat per l’estat per garantir la defensa de tots els ciutadans que no se la poguessin costejar. No es podien alienar els bens de ningú sense sentència judicial ferma i es garantien els drets processals. És a dir, abans del s.XVIII no es podia produir a Catalunya el desnonament d’un particular sense sentència judicial ferma i amb totes les garanties! Al s. XXI això és encara una quimera al país en el que estem forçats a estar. Podríem estar pàgines i pàgines demostrant i posant exemples que expliciten fora de tot dubte aquesta realitat d’estat que tenia el Principat i la resta d’Estats Catalans, però no és ara el lloc ni el moment, la realitat és que Catalunya era un subjecte polític i jurídic internacional, que signava tractats en nom propi amb els estats i reialmes de la època, que enviava i rebia ambaixadors, etc.. És a dir ja era reconegut com a tal.

El principat va ser el darrer estat espanyol (entès com gentilici geogràfic) lliure, després tot ha estat una dominació borbònica i de la oligarquia rapinyaire afí sobre el territori i les persones.

El segon punt a tenir en compte és que no hem acceptat mai el fet d’estar sotmesos, i de diferents formes i maneres hem continuat ininterrompudament treballant i lluitant per recuperar l’estat i les estructures d’estat que ens van arrabassar amb la connivència de tots els estats europeus. I aquest punt ha de quedar molt clar: El decret de Nova Planta és una flagrant violació i incompliment del Tractat d’Utrecht, signat per totes les potències europees que disputaren aquella guerra, i que a més és un dels tractats que generen i inicien el dret internacional actualment vigent.

És a dir:

La estricta observació del dret, les lleis i els tractats internacionals implicarien la devolució de l’estatus d’Estat i membre de la comunitat internacional a Catalunya.

Les potencies europees varen mirar cap a un altre lloc i van permetre l’anorreament de Catalunya a canvi de beneficis i per interessos propis, ja que una Nació-Estat com Catalunya, que es governava a si mateixa, era una amenaça per a aquells ja configurats Estats-Nació al servei d’una monarquia. En el cas d’Anglaterra, el principal garant dels nostres drets en compliment del Tractat de Gènova, a canvi de Menorca, Gibraltar i el comerç d’esclaus negres amb Amèrica.

Per fer un resum dels intents de recuperació de l’autogovern perdut podem citar: la no acceptació del Tractat dels Pirineus de 1659 a les Corts Generals de 1702 presidides per Felip IV de Borbó, el Memorial de Greuges de 1760, a les Corts de 1789 els diputats dels ajuntaments catalans s’auto-anomenen diputació de Catalunya i reclamen la autonomia perduda, aquell mateix any es produeix un aixecament popular a Barcelona que es coneix com a Rebomboris del Pa, que es va estendre a Mataró, Vic o Sabadell i que constitueixen un precedent clar de la revolta que es produeix al país veí del nord i que es coneix popularment com Revolució Francesa, en el cas Català fou sufocada amb una ferotge repressió per part d’unes tropes amb 70 anys d’entrenament constant i continuat en aquesta tasca, comandades per el comte d’El Asalto. Després es restaura el govern propi de Catalunya per part de Napoleó, l’exèrcit imperial surt de les ciutats catalanes amb tots els honors, armats i desfilant. Durant el segle XIX i després de la dura repressió de Ferran VII, els carlins catalans s’aixequen per tornar a la Nació les seves lleis i el seu Estat anterior, a finals de segle les Bases de Manresa. Tot això en un segle XIX on Catalunya està més de dues terceres parts del temps en estat d’excepció. Com podeu comprovar no hem deixat mai de voler TORNAR A SER UN ESTAT.

Els nostres drets històrics, que ens reconeix fins i tot la “Constitución Española” com a preexistents a la pròpia Espanya (en la docta opinió de Miguel Herrero de Miñón, redactor de la mateixa) són precisament les Constitucions de Catalunya on la Sobirania és de la Nació, és a dir l’ESTAT CATALÀ.

No serem un Nou Estat d’Europa serem el Més Vell Estat d’Europa, de nou.

Es tracta d’explicar la continuïtat del subjecte polític i jurídic conegut com Catalunya de 1714 a l’actualitat, això internacionalment és molt fàcil d’explicar, de fet és exactament el que planteja la diplomàcia pública catalana DIPLOCAT a la opinió pública internacional. Serem aquella Catalunya amb la que molts d’ells havien signats tractats i mantenien relacions diplomàtiques i comercials normals.

No hem de marxar d’Espanya, és l’estat espanyol qui ha de marxar de Catalunya, de TOTS els Estats Catalans.

En el proper article abordarem les conclusions.

Salut i Pàtria!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s