El “punyeteru” divorci de Catalunya

dropo divorciEls darrers dies ha tornat a fer-se popular la comparança del procés d’alliberament nacional o de devolució de la sobirania, digueu-li com vulgueu, amb el divorci d’una parella mal avinguda on el marit (el que mana, o sigui Espanya) maltracta la dona (Catalunya) i li pren el sou per gastar-lo en vicis i altres companyies. Vagi per davant que a la cançoneta la trobo ja més molesta que el mai prou valorat “envàs on vas”. I és que la tonada ha fet fortuna i ara tothom la canta sense ni provar d’escatir que caram diu la lletra. Oblidem per un moment el fet que en aquesta història Catalunya adopta el paper de víctima, i projecta a tots aquells que la branden una actitud victimista i sotmesa, quasi com la d’una dona que es creu culpable del fet que la maltractin. Oblidem els reflexos sexistes que pot tenir la cançoneta. Oblidem l’error d’atribuir el paper de mascle dominant a Espanya, encara que encarnant un sapastre, ja que dissortadament encara no és del tot extint del subconscient col·lectiu la legitimitat de la posició dominant del “pater familias”. I oblido jo el fet que em treu de polleguera.

El cert és que el símil és desafortunat ja que un matrimoni, sigui concertat, de conveniència o per amor, té l’inici en un acord o decisió mútua de fer un camí plegats per constituir un nou ens que anomenem família. En l’altre cas europeu paral·lel, el d’Escòcia, si que va ser així. De la cerimònia o casori en diuen “Union Act” i ara volen desfer la unió. El cas de Catalunya, però, és del tot diferent.

La “unió” per dir-li d’alguna manera pot ser de tot menys concertada, acordada, de conveniència (al menys per nosaltres), per amor (….), voluntària, ni tan sols acceptada. El simple fet de comparar l’annexió de Catalunya per Castella (que no Espanya), feta per la força de les armes, sobre la sang de molts catalans (abans i després de 1714), aixafant les legítimes llibertats d’una nació sobirana, violant la legislació internacional (llegeixis Tractat d’Utrecht) encara vigent i reconeguda avui dia, tal com afirma el primer informe del CATN, com deia, tan sols comparar-ho amb un matrimoni, ens hauria de fer saltar totes les alarmes. I amb més motiu si tenim en compte que influeix en l’imaginari col·lectiu posant-nos en el lloc de qui trenca, de qui separa, de qui destrueix una unió, un tot.

Encara que sigui carregats de raó, i amb motius molt més que justificats, al final el que queda en el subconscient és que som els que volem trencar el tot. I no és cert. Espanya no ha existit mai com un tot, no han aconseguit consolidar aquest vell somni de dominació castellana peninsular, ja que, per exemple, no han aconseguit mai solucionar el “problema catalán”. Ni per les armes ni per les lleis ni per genocidi cultural ni per cap camí que hagin provat: estem aquí dempeus i no tenim la més mínima intenció de sotmetre’ns a la seva voluntat. Per ells som una propietat (Aguirre dixit).

Ja m’està bé l’assignació de Catalunya al rol de la dona: la terra, la deessa mare dels íbers que engendra la nació, l’amor i la generositat com a aglutinador de la voluntat de ser dels catalans. M’agrada. Però per seguir amb el tòpic carrincló falta la figura de l’home, el que mana, qui ostenta l’autoritat i la llei: l’estat. Però aquesta dona (Catalunya) no era fadrina, ja estava casada, ja tenia un estat, i de feia molt temps.

Castella va ser un intrús que per la força va fer fora l’home de la casa (amb ajuda, evidentment, els trinxeraires no van mai sols) va sotmetre la dona a tot tipus de violència i vexacions, es va apropiar de la casa i tot el parament, i des d’aquell moment ha tingut la dona treballant per a ell, prenent-li tots els guanys, ultratjant-ne la carn, maltractant tots els mobles de la casa i exigint-li a ella que els arrangés. Esperant un plat calent a taula, la nevera plena, un llit calent i roba neta i planxada. I ai de la pobre dona si alguna cosa li faltava, que a puntades de peu la feia anar a buscar-ho. Es va auto-anomenar marit legítim, amo i senyor de tot i tots, es va fer dir estat.

D’un dropo com aquest no te’n divorcies, no et separes, no li demanes res ni et reparteixes res amb ell: ni la casa ni el parament ni els estalvis ni el cotxe ni res de res. Agafes força, respires fons, el mires als ulls i amb un somriure el fots escales avall amb una coça que li faci passar les ganes de tornar a pujar aquells graons mai més. I llavors tornes a abraçar el teu marit legítim, a acaronar-lo i a tornar-lo al lloc de marit legítim, d’estat. Perquè ell sempre ha sigut allà, els amics “internacionals”del dropo l’ajudaven a tenir-lo tancat i barrat, no el podien matar perquè la seva energia vital sorgeix de la dona i ella és viva. Perquè aquest marit és l’estat que ella gaudia, és seu i sorgeix d’ella .

La energia que li dona la vida a aquest marit legítim de sempre, a aquest Estat de Catalunya, es diu sobirania nacional i s’arrela en la dignitat, en la consciència de Nació, en la certesa de ser una comunitat que vol ser-ho, es diu voluntat de ser.

Aquesta és la veritable raó per la que volem assolir la llibertat i no altre. No perquè ens maltractin, no perquè ens robin, no perquè ens menystinguin, senzillament mai ens hem sotmès, mai hem oblidat aquesta voluntat de ser nosaltres.

EREM, SOM i SEREM.

No hi ha força més poderosa que la voluntat lliurement expressada i el compromís de complir-la.

Advertisements

One thought on “El “punyeteru” divorci de Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s