Testament d’una guerra: confessions al meu fill

1044675_400473436736473_1872974377_nAlella a onze de setembre de 1728

Avui és onze de setembre i estem immersos en les tasques de verema. El nostre tros no és gaire gran, però entre la meva dona, tu, fill meu, i jo no podem abastar tota la feina que dóna recollir i treballar els fruits de les vinyes, per això han vingut familiars meus des de Roda. Per ells és una manera de poder fugir una mica de la pressió que sofreixen allà dalt a Osona. Els borbònics s’han proposat dessagnar aquesta terra, i ho fan sense miraments, molta gent ha hagut d’abandonar els masos al no poder pagar l’allau d’impostos que pretenen extreure d’aquest poble caigut en desgràcia.

És l’ocasió per al retrobament de la família, la verema és el millor moment de l’any per trobar el bri d’alegria que ens permeti afrontar el que ens espera fins l’any proper, on un altre verema ens tornarà a permetre respirar i fugir de la realitat feixuga que s’està emportant per davant tanta bona gent.

Aquest onze de setembre ja en fa catorze d’aquell dia nefast en que Barcelona va haver de capitular davant d’aquells gavatxos vinguts per ajudar els castellans, sols no podien amb aquesta terra, com diu el senyor Mata: “no han pogut mai amb nosaltres aquests bords, i bé que ho saben, per això va venir l’avi a ajudar el net, i per això ens estan fent el que ens fan, un sol català amb una espasa fa recular sempre un escamot d’aquests ignorants i arrogants castellans”.

A mi em van tractar bé, em creuen dels seus. Com servent de la senyoreta Marianna vaig ajudar-la a passar informació als homes de Le Querchoise , el comandant dels francesos que hi havia a Alella durant el setge. El que no han sabut mai és que en vàrem treure molt més del que els vàrem donar, i el que els vàrem donar no els servia per a res. Però desprès d’aquell setembre em van donar un petit tros amb vinyes, amb una caseta prou decent, i la pressió dels cobradors no és tan gran com a d’altres, una raó més per a ser mal vistos al poble, que hi farem, la fam desperta les més baixes enveges.

Aquesta situació em va permetre acollir al senyor Comte, després que li prenguessin tot el que tenia, incomplint tots els pactes de la capitulació. Ja ho acostumen a fer això d’incomplir la paraula donada, tan se val si hi ha un compromís signat, no estan avesats a complir, i menys encara amb els catalans. Va passar per humiliacions i vexacions físiques que no ha volgut mai explicar, ho he hagut de copsar dels seus ulls i de les cicatrius que li van deixar a la pell. Mai ha deixat que ningú més que jo les veiés. I a pesar de tot el que li van fer i prendre, i de la ruïna del seu cos, segueix mantenint l’aire noble i orgullós d’un home que se sap lliure. Des de llavors ens ha ajudat en les tasques, però només li he vist una espurna de vida als ulls en dies de verema, i quan et mira tu, fill meu, llavors fins i tot m’ha semblat veure-hi una llambregada d’orgull. És una ombra del home que fou, però no han aconseguit doblegar la seva voluntat.

Com he arribat fins aquí és una història que no puc explicar gaires vegades, de fet ni tu mateix la coneixes. El meu pare, com jo mateix, és fill de Roda de Ter i, des del primer moment que aquest país s’alçà, va estar al costat d’en Francesc Macià “Bac de Roda”, que era l’amo del millor mas de Roda. El teu avi va ser bon amic i company de juguesques infantils del quart fill del Coronel Macià, en Josep, i havia festejat amb la seva germana petita, na Paula, però la relació no va ser ben vista per la família, una cosa era jugar amb un fill i una altre molt diferent jugar amb una filla, i el van casar amb la filla d’un francès, conegut del Coronel Macià, amb qui comerciava. Mala època per tenir una dona francesa, però Felip IV havia de Jurar les Constitucions a Barcelona amb el canvi de segle, i calia tenir bones relacions amb França, desprès tot s’en va anar en orris. El teu avi va lluitar amb els vigatans, al costat del Coronel, i després de la arribada de l’Arxiduc i la seva presa de possessió com a Carles III de Catalunya, va ingressar en les Reials Guàrdies Catalanes de l’emperador, tal com van fer molts dels vigatans. Va morir a la batalla de “Monte Torrero”, a Saragossa, el vint d’agost de l’any deu, jo tenia onze anys i em vaig quedar orfe. La meva mare, la teva àvia, francesa en un moment de guerra contra França, va acabar perdent el seny i la van ficar en un convent, vaig quedar sol. Es veu que en aquella batalla va destacar, i li va salvar la vida al Coronel Dalmau i Oller, comandant de la cavalleria catalana, i que tenia casa a Teià. Va ser ell qui li va demanar al Comte Josep Antoni de Mata i Copons, amic seu, i senyor de la casa del terço d’Alella, que m’agafés com a patge de la seva jove muller, Na Caterina, que juntament amb sa germana Marianna s’estaven a la finca d’Alella mentre ell anava i venia de Barcelona, fent estades cada cop més llargues a ciutat, fins a l’inici del setge, que ja s’hi quedà. Heus ací que amb onze anys vaig arribar a Alella en una època de guerres i canvis. Jo no en volia saber res de tot allò, aquella maleïda guerra m’havia pres el pare, molt abans de la seva mort, quasi ni el recordava, fora de escasses visites a Roda, i del poc que m’explicava la mare. Odiava amb tot el cor aquella follia, tan se val qui manés, tots eren iguals i poc que canviaven les coses per els que no teníem possibles. Jo era sol amb onze anys i lluny de l’únic que podia considerar casa meva, tot el que tenia cabia en un farcell, ni espardenyes portava. Em van tractar molt bé, i el fet que el francès fos la llengua de ma mare havia de jugar un paper important en el meu futur.

Els primers anys a la Casa del Terçó van ser tot un canvi per un orfe de Roda de Ter, la Cort de l’emperador estava a Barcelona i anava acompanyant a les mestresses a tot un seguit de festes a la ciutat. Ben aviat na Marianna em va agafar confiança i vaig estar quasi exclusivament al seu servei, era una dona preciosa, i la festejaven la majoria dels solters de bona posició de Barcelona, i fins i tot algun casat. Ella però només tenia ulls per en Salvador, l’hereu de Can Lleonart, i que tindria un paper cabdal en el meu futur, però no avancem esdeveniments. Aquells anys a Alella vaig anar aprenent de lletra, el mossèn de Roda m’havia començat a ensenyar, la meva mare era molt devota i en absència de mon pare sempre era a l’església. A casa del Comte, Na Marianna i na Caterina s’entretenien ensenyant-me a llegir i escriure, vaig poder gaudir de la seva biblioteca, i fins i tot vaig aprendre llatí, que em va servir, juntament amb tenir bona lletra per, anys després, fer d’escrivà de Mossèn Riu en tasques de la parròquia i del llibre que estava escrivint i que jo l’ajudava a copiar. Aquesta tasca em donà alguns ingressos suplementaris que ens han ajudat aquest anys a aixecar el mas després de la desfeta, i a tenir bones relacions amb les autoritats imposades pels borbònics. El senyor comte, però, estava entestat a ensenyar-me les arts de l’espasa i de les armes, deia que les havia de dominar per fer honor a la memòria del meu pare, i per poder defensar la senyora i la senyoreta Marianna si arribés el cas. No sap fins a quin punt avorria les armes que m’havien fet orfe, suposo que sentia que li devia per acollir-me i no el volia decebre.

Aquells anys a la cort van passar dolços mentre m’anava fent home, representacions d’òpera a les que l’emperador n’era molt aficionat, festes i més festes. Els canvis que anava vivint em van fer mirar diferent a la senyoreta Marianna, ja no vaig tenir la entrada tan franca a les seves estances després d’algun petit “incident”, que la va fer riure amb tendresa, però que va aconsellar que me’n mantingués allunyat, al menys en llocs tan íntims.

L’any tretze, la situació s’agreujà, l’emperador havia marxat a Viena i fins i tot la emperadriu, que s’havia volgut quedar entre els barcelonins que tant l’estimaven, va haver de marxar cap a Àustria, i ho va fer amb tots els honors i acompanyada per en Vilana Perles, qui més endavant ens feu arribar diners per el sustent del Comte, i que va ajudar els Lleonart a passar a l’Imperi quan es posaren mal dades per ells. Amb aquests diners, i els que em lliurà Marianna abans de marxar i que eren la poca herència que vaig rebre del teu avi per els seus serveis, i que ella m’havia guardat, vaig poder anar ampliant les terres que m’havien donat els guanyadors, i que havien estat del comte abans les hi prenguessin. D’aquesta manera va poder seguir vivint en part del que havia estat casa seva. Molta gent malparlava d’en Vilana, però gràcies a ell molts catalans varen salvar la vida i pogueren fugir a Viena, on els va acollir i finançar. Jo vaig preferir quedar-me en aquesta terra que he acabat estimant. Els invasors pensaven que simpatitzava amb d’ells, i els hi he deixat pensar-ho.

Aquell any tretze, El senyor Comte va participar en la Junta de Braços que, en absència del rei, es va convocar. L’emperador i el borbó ja havien signat les paus, i amb bones paraules ens havia deixat als catalans a mercè dels castellans. Jo no entenia perquè s’havien de reunir, les tropes de l’emperador marxaven i s’acostaven els borbònics, més ens valia estar-hi a bé, ja n’havíem passat prou, i a tot el que no s’hi avenia el passaven a ganivet, el penjaven o l’enviaven a galeres. Fins i tot havien cremat i enderrocat totalment Xàtiva per haver resistit. No veien aquests barcelonins que volien fer el mateix amb la ciutat? Doncs no, reunits els Braços Generals van decidir continuar la guerra a Ultrança per defensar les llibertats i Constitucions. Eren bojos, tan se val de lleis i privilegis si t’has de fer matar. Mani un rei o mani un altre tan se val, faran el mateix. Al menys això és el que pensava llavors, i vaig pensar de tornar a Roda, o de passar-me al bàndol borbònic, era clar que poca cosa podia fer Catalunya contra aquell exèrcit colossal, si anglesos, austríacs i holandesos, tots, marxaven cap als regnes catalans d’Itàlia i deixaven el Principat sense defensa. Les paraules del Comte en els viatges des d’Alella a Barcelona en el cotxe, i les paraules escrites en els documents del Braç militar que li copiava, em van fer repensar-m’hi. Hi havia alguna cosa que em feia bullir la sang, però seguia pensant que eren uns imprudents, o directament bojos. Però van decidir seguir lluitant, i jo m’hi vaig quedar.

Aquell estiu va començar el setge de la ciutat. Les tropes borbòniques, només castellans, no van poder tancar el setge i en Salvador entrava i sortia de Barcelona a plaer, el vaig poder conèixer en les seves trobades amb la senyoreta Marianna, que li va parlar bé de mi, i de la meva habilitat amb les lletres. Amb el temps va agafar-me confiança i vaig començar a ajudar-lo amb els missatges que escrivia i que s’havien de xifrar, al principi tan sols els copiava, i no n’entenia un borrall, després va ensenyar-me a xifrar-los, per poder fer-ho durant les seves absències d’Alella, que el portaven per tot el país en comissió dels serveis que prestava, i que després he anat sabent la gran importància que van tenir. En aquests mesos vaig poder conèixer el coronel Amill, un altre molt bon amic de la senyoreta Marianna, i que al principi em feia més aviat una mica de por, però que es mostrà com un home de tota confiança. Jo li vaig rebre i xifrar missatges per Barcelona.

La primera vegada que vaig acompanyar a en Salvador fins a Barcelona va ser després d’haver-li aconseguit la barca amb la que va portar els comandaments dels destacaments de la expedició del diputat militar fins a la ciutat, i que van ser jutjats de traïdors per abandonar la tropa. En el seu següent viatge a la capital, per coordinar els atacs del coronel Amill per trencar el setge des d’Alella i poder entrar fusellers i municions a la ciutat, va ser ferit de poca gravetat pels voltants de l’hostal de la granota, però el dificultava per muntar, per això el vaig acompanyar com ajudant a entregar uns despatxos xifrats a la Junta de Guerra, al soterrani del Palau Dalmasses . Allà mentre parlamentaven en secret vaig estar-me a la cuina.

Vaig conèixer allà la noia més maca que mai he vist, els seus cabells negres voltaven una pell que la feia semblar un àngel, aquells ulls avellana, aquells llavis prims, aquell somriure burleta que deixava veure unes dents blanques perfectament arrenglerades, hem van estabornir. Vaig fer posat d’home sapat per amagar els meus pocs anys, aquell gest, que li devia semblar ridícul, la va fer riure d’allò més i jo em volia morir de vergonya. Em vaig arraulir en un racó de la taula de la cuina, i mentre feinejava em va atansar una escudella i una cullera que vaig acceptar amb els cap cot, llavors es va apropar amb un got de vi i em va dir : “Té, un got de vi, ja tens prou edat per poder veure’n?”, com un llamp vaig encertar a contestar, “ és clar que si, jo soc d’Alella”. Ella va esclatar a riure per la meva reacció, aquell riure em va semblar música celestial, els nostres ulls es van trobar i les nostres mirades es van entortolligar per sempre. Acabava de conèixer la teva mare. Érem a principis d’octubre de l’any tretze, jo en faria quinze amb el canvi d’any i ella els havia fet aquell estiu. Vaig tenir el millor motiu per fer-li de correu a en Salvador quan ell no hi era, i portar els missatges a la Junta de Guerra, qualsevol risc em semblava insignificant per poder veure la meva estimada Elisabet.

Tots aquells mesos vaig anar i venir d’Alella a Barcelona, quan les meves obligacions amb la senyoreta Marianna m’ho permetien, o ella me’n dispensava. Encara que jo no ho havia explicat a ningú , ella ho sabia, i em deslliurava de les meves obligacions per que pogués anar a veure l’Elisabet. No em cansaré mai d’escriure ni de pronunciar aquest nom. Allargava al màxim la meva estada a Barcelona, encara que poques vegades anaven més enllà d’un parell de jorns, amb el seu vespre i nit enmig. Quan ja havien acabat a la cuina el sopar dels hostes del Palau, ens trobàvem al carrer de les Voltes d’en Guaita, i en aquelles porxades, que de dia guardaven parades dels mercaders, cada cop mes minses segons avançava el setge i s’anava tancant, les ombres del capvespre eren còmplices de dos enamorats que es descobrien i jugaven a jocs de grans. Allargàvem els vespres fins la matinada i no em cansava mai de sentir la seva veu, d’acariciar els seus dits, de mirar el seu rostre i de jugar els seus ulls amb els meus. En una ciutat assolada per la guerra i els bombardejos constants, el temps s’aturava i hi vaig viure els millors moments de la meva joventut.

Va passar l’hivern i la primavera, i pel cap baix dos cops al mes podia entrar a Barcelona. Fins que a començament de l’estiu van arribar Berwick, amb el bo i millor de l’exèrcit francès, i llavors si que aconseguiren tancar el setge. Aquell primer d’agost vaig aconseguir entrar a la ciutat pel Portal de Mar, a cobert de l’artilleria francesa. Ja no em van deixar sortir, era massa perillós. Havia portat gàbies amb coloms d’Alella, que van permetre enviar missatges fins el darrer dia. Jo era feliç per poder estar a Barcelona amb la meva estimada, no pensava que les coses ja eren prop del seu desenllaç.

herois can lleonart 06-06-13 075Vaig quedar al servei del Senyor Comte, que era capità de la companyia d’escudellers de la Coronela de Barcelona. Amb ell era quant va entrar de guàrdia amb la seva companyia al baluard de Santa Clara abans del migdia del tretze d’aquell més d’agost. El dia abans les forces franceses havien atacat i quasi prenen el baluard en un atac combinat contra ell i el de Portal Nou, però havien estat rebutjats per els defensors, i va ser un desastre per als atacants. Poc esperàvem que Berwick, enfurismat per la derrota de les seves tropes davant el que qualificava de xusma de menestrals i botiguers, llencés un atac amb tot el millor del seu exèrcit contra la bretxa principal, per dissimular que l’objectiu era Santa Clara. Allà el vàrem detenir. A la barricada estant, desarmat, una bala borbònica va encertar al cap del milicià que estava a la meva dreta, que va caure mort al meu costat, la seva sang i trossos del seu cap em van caure a sobre, el sabor de la seva sang a la meva boca va fer bullir la meva, vaig agafar el seu fusell i la munició i vaig començar a disparar contra les casaques blanques d’aquells granaders francesos, l’entrenament que m’havia donat el senyor Comte es va demostrar útil i no parava de carregar i disparar, a un ritme frenètic. La companyia va sortir de la barricada per carregar contra els francesos que es retiraven, vaig deixar el fusell, vaig agafar la espasa i vaig afegir-m’hi. La cicatriu que tinc sota la orella esquerra, per la que em preguntaves quan eres petit, me la va fer un oficial francès que vaig abatre en combat a espasa. El senyor comte va resultar ferit i el vaig acompanyar fins a l’Hospital de la santa Creu, on també en van curar a mi. Quan ta mare em va veure tot tacat de sang va esclatar a plorar, fent-me plorar a mi també com el nen que acabava de deixar de ser, em va demanar que no tornés a prendre part en els combats, jo ja em sentia germà d’aquells valents que defensaven les muralles i no els podia abandonar.

Alguna cosa havia canviat dins meu, de no voler saber res d’aquella lluita que considerava estèril i que l’única cosa bona que m’havia portat era haver conegut la meva Elisabet, vaig passar a un sincer abrandament. De cop tota la rancúnia, per la pèrdua prematura del pare i la mare, va desaparèixer, i em vaig sentir més a prop d’ell que mai.

Aquell més que va seguir l’Elisabet i jo ens vam poder veure cada dia, cada vespre, cada nit. Vaig aprendre a estimar-la com no he deixat mai de fer, m’havia fet home de cop i volia fer-ne la meva muller. Ens vam casar el vespre del vuit de setembre, al palau Dalmases, i els membres de la Junta de Guerra van assistir al casament que es va fer a la capella del palau, amb el Conseller en Cap com a padrí del nostre enllaç. Feia dos dies que el Consell dels Tres Comuns havia comunicat que no hi hauria rendició pacífica, i jo no volia morir sense haver-me casat amb la meva estimada Elisabet.

Els dies següents no va parar de ploure a bots i barrals, ens van deixar per a la nit de noces una petita alcova a l’últim pis del palau. D’aquells darrers dies de Barcelona, en aquella petita estança, tu n’ets el fruit.

L’infame onze de setembre vaig complir amb el meu deure, i vaig participar amb el capità Mata-Copons i amb el meu padrí de noces, el Conseller en Cap de la ciutat, a la darrera càrrega al terraplè de Jonqueres. El teu avi, el pare de la meva Elisabet, va caure disparant el seu canó, que el General Basset havia posat a la darrera barricada que defensà les llibertats de la nostra Pàtria, al pla de Palau. La teva àvia va morir mentre era obligada a enderrocar la seva casa, al barri de la Ribera, al esfondrar-se el sostre amb ella a sota.

La nit del quinze al setze, després de veure entre llàgrimes com era entregada la Bandera de Santa Eulàlia a l’invasor, vaig agafar a ta mare i, aprofitant l’enrunament de la muralla ens vam esmunyir fora ciutat, i pel camí que acostumava a fer vam arribar fins Alella, on la senyoreta Marianna i la seva germana Caterina ens varen acollir, i van fer veure que érem allà de sempre, i com els francesos ja em coneixien, encara que feia més d’un mes que no em veien, la mentida va passar per veritat.

Mossèn Riu ens va inscriure a la parròquia de Sant Feliu, com si ens haguéssim casat a finals d’aquell setembre, fent veure que ho havíem fet a la capella de la Casa del Terço, per això sempre hem celebrat el nostre aniversari el vint-i-vuit. Però en aquella data ja érem casats i tu eres al ventre de ta mare, concebut els darrers dies d’una Nació Lliure.

Avui onze de setembre de l’any vint-i vuit, mentre estaves descarregant les portadores del carro, el senyor Comte de Mata i Copons o com tu l’anomenes, el teu oncle, t’ha vist amb els seus ulls de vell vençut però mai derrotat. I m’ha dit a cau d’orella, metre era assegut al seu balancí del porxo de casa: “ Per homes nobles i lliures com serà el teu fill és per el vàrem lluitar, estigues-ne orgullós, perquè tornaran a ser lliures” i mentre m’agafava la mà va morir, orgullós de tu, com jo ho estic, mentre et mirava.

Per aquest motiu avui m’he posat a escriure’t tot això que no saps del teu pare, del teu avi i del teu oncle. No sé si mai m’atreviré a explicar-t’ho però per si no m’atreveixo a fer-ho li deixo aquesta carta a Mossèn Riu, que la guardarà amb el seu llibre per que no sigui trobada i, si jo moro abans de poder-t’ho dir, te la farà arribar.

Alella a sis de maig de 1739

 

PS  Els borbònics van estar a punt de trobar aquesta carta , cosa que m’ha aconsellat no escriure més ni dir-te res. Ja ets casat amb una pubilla d’una bona casa, i consideres a ton pare un botifler. La meva estimada Elisabet ens ha deixat, però ha estat a temps de conèixer el seu net. Tu ja no em parles, i sento que els meus dies s’acaben.

Espero que aquestes fulles et descobreixin un home diferent del pare que has conegut i del que t’has apartat. Tota la meva vida he estat profundament orgullós de tu, més aquests últims anys.

Sempre seràs lliure, i amb el teu treball, esforç, compromís i responsabilitat m’has convençut que la teva i la meva Pàtria tornarà a ser lliure. Te’n dono les gràcies, i si llegeixes això m’acomiado de tu, doncs ja dec ser mort.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s