Introducció a la presentació del Moviment Demòcrata Català a Alella

Us deixo aqui la introducció que he tingut el plaer de fer a la presentació del Moviment Demòcrata Català de la mà de Josep anglada i Dorca i Josep Ma. Vila d’Abadal

mdc

Introducció a la presentació del Moviment Demòcrata Català a Alella

Estarem tots d’acord que estem en el moment més transcendent de Catalunya dels darrers 300 anys. Concretament som al final d’aquest període de tres segles en els quals no hem sigut un estat, tal com ens pertoca com a Nació Natural que som, i tal com havíem estat fins aleshores. Estem avui aquí perquè fa ja un temps que hem decidit posar fi a aquest període i convertir-lo en el que ha de ser: una anomalia històrica.

Us donem la benvinguda a un indret significat, Can Lleonart, llar de tres dels nostres herois de 1713, defensors de les llibertats i Constitucions d’un Estat Català que va decidir de manera sobirana, com fa qualsevol estat normal, lluitar per defensar la seva independència, per no sotmetre’s a dominació estrangera. I seguim lluitant. D’aquest fet, aquest any, n’hem commemorat el tri-centenari des de l’Ateneu, la darrera decisió d’un estat i que la va mantenir fins a les darreres conseqüències. L’any que ve recordarem, que no commemorarem, la pèrdua d’aquell estat. Recordarem que portem tres-cents anys lluitant com a Nació per recuperar-lo. Ara som en el millor moment d’aquesta lluita, i per això estem avui aquí.

Forjar de nou un país

Aquest és el repte que enfrontem, recuperar la llibertat i bastir un estat per gaudir-la, dos reptes que són un i que cal que els entenguem indissociables. De poc ens servirà la llibertat recuperada si continuem funcionant amb els mateixos paràmetres amb els quals ens han estat sotmetent. Cal forjar aquest país amb uns criteris diferents, per això ens estem fixant en models d’estats propers i no tan propers: Holanda, Dinamarca, Finlàndia, Israel…… Però hem oblidat l’estat que ja vàrem bastir durant més de set segles de ser independents. Duran més de quatre-cents anys de constitucionalisme ininterromputs. Aquell estat que vàrem defensar amb ungles i dents, sense defallir per difícil que fos la situació.

I el cert és que quasi hem oblidat que ho vàrem ser.

Ens han ensenyat a reconèixer els estats i la seva història pels fets i la història dels seus reis, que els reis feien l’estat i les nacions. No és el nostre cas, nosaltres érem una Nació sobirana, amb un poder legislatiu, Les Corts Catalanes, un executiu, La diputació del General o Generalitat, i un sistema judicial força independent que fins i tot va tenir un primigeni tribunal constitucional, el Tribunal de Contrafaccions que vigilava el compliment de les lleis del nostre estat, les Constitucions de Catalunya, i que fins i tot pledejava contra el rei i guanyava. Perquè el rei no podia ser-ho si abans no jurava i acatava les lleis del nostre Estat, un rei que estava per sota de les lleis de l’Estat, fa molt més de tres-cents anys, a Espanya encara no hi han arribat.

Legislatiu, executiu i judicial, separats, durant segles, i es va acabar quaranta anys abans que Montesquieu formulés la separació de poders en què teòricament es basen els estats moderns, i que també és absent en aquest estat que volem que marxi de Catalunya. Per això els catalans de l’època es van implicar tant en la lluita, no defensaven un rei ni a uns nobles, es defensaven a si mateixos com a art i part d’aquell estat, amb unes institucions representatives que es renovaven en breus períodes, moltes cada any. El sentiment de pertinença d’aquell estat era molt alt, tothom el sabia seu, i actuaven amb compromís, amb responsabilitat, assumint el seu paper, donant valor a la seva condició d’homes lliures d’un Estat sobirà.

Érem una Nació sobirana que es governava a si mateixa.

I no penseu que aquesta manera de fer ja l’hem oblidada, res més lluny de la realitat, ha quedat demostrat amb l’organització de les consultes populars arreu del territori, on com a poble ens vam tornar a adonar de la nostra capacitat d’organitzar-nos, de treballar en xarxa, de reeixir en projectes de comunitat, ens vam adonar un altre cop que érem adults i que volíem ser, que volíem tornar a ser.

Vam ser novament conscients de la nostra voluntat de ser.

No van ser també les manifestacions del 10 de juliol de 2010, de l’onze de setembre de 2012, acabant amb la demostració inqüestionable de la nostra capacitat auto-organitzativa, de responsabilitat i compromís, que va ser la Via Catalana, una demostració fefaent d’aquesta manera de ser i de fer?

No és prou mostra d’aquesta actitud l’alt grau d’emprenedoria i de capacitat de treball en xarxa que demostra el teixit econòmic i productiu català?

Cal que aquesta manera de ser quedi reflectida en aquest estat que tornem a forjar. Els models en els quals ens fixem són, la majoria, hereus d’aquelles estructures de reis i corts que governaven una nació i els partits, d’ideologies diverses, tan sols volen que l’estat que governa sigui d’una manera o d’un altre, però sempre es repeteix l’esquema platònic d’un estat que governa i un poble que és governat. No és el nostre esquema, nosaltres sempre ens hem governat pactant, amb consens, cercant el bé comú com a mecanisme per reeixir com a comunitat, com a Nació. Amb institucions representatives, de deliberació i decisió en comú on la participació de la societat és imprescindible per al bon funcionament de les mateixes, no som un conjunt d’individus als quals tan sols s’ha consultar de tant en tant i que resten muts la resta del temps.

Hem sentit moltes vegades que l’endemà de l’onze de setembre es varen tornar a obrir els comerços, vam seguir funcionant, es va continuar l’activitat econòmica i productiva, volent-nos fer creure que era fruit de la nostra abnegació i perquè som molt treballadors. No és cert. Sí que som treballadors, sí que tenim l’esforç com un valor important. Però aquesta no és la raó per la qual el país es va recuperar tan ràpidament de la desfeta de perdre l’Estat. Catalunya tenia estructurat el seu teixit productiu en xarxa, escampat pel territori en allò que avui en dia en diríem clústers. Barcelona havia capitulat, que no vol dir que fos vençuda, una capitulació és un acord, un final en taules, altra cosa és que no respectessin els pactes, com mai han fet. Però Barcelona era el cap, la resta del territori era el cos i la força d’aquest estat, que no estava construït al redós d’un poder central, tenia vida pròpia i la capacitat productiva del territori, a pesar de la cruenta repressió d’abans i després de l’onze de setembre, restava prou dempeus.

Aquesta descentralització econòmica i productiva va permetre la ràpida recuperació, tal com havíem fet després de la Guerra de Separació (mal anomenada dels segadors) i que tornaríem a repetir després de la Guerra del Francès i la primera restauració borbònica amb la conseqüent repressió i augment de la pressió fiscal. Després de les contínues guerres i desfetes econòmiques del s.XIX amb una mal anomenada Renaixença cultural inclosa, i després de la segona restauració borbònica, després de l’impacte de la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar i després de dues dictadures al s.XX amb una altra guerra contra Catalunya inclosa.

El territori és tan important o més que la capital, i ho hem de tenir en compte en forjar aquest país de nou. No hem de reproduir esquemes centralistes i radials tan habituals en els països veïns.

Per això tenim el plaer de portar avui a aquest indret al Moviment Demòcrata Català. Un actor que pot tenir un paper important, i que ja en el seu manifest fundacional parla d’aquests dos elements com a clau del nostre futur: la participació activa de la societat, de la Nació, en les administracions d’aquest Estat Català, i la importància de la seva vertebració territorial, fent d’aquest territori un actor i no un destinatari.

Dos elements, Nació i territori, que junt amb la recuperació de les nostres lleis pròpies formen la Pàtria, perquè es tracta exactament d’això:

Tornar a tenir una Pàtria, tornar a ser una Nació Sobirana. Un Estat Català.

L’objectiu és clar, la decisió està pressa i ja hem començat el camí que ens ha de dur a tornar a ser lliures i sobirans, a forjar de nou un país, i ho hem de fer com a poble i des dels pobles, teixint una comunitat.

Només voldria afegir unes paraules, que no pel fet que ja hagin estat pronunciades perden ni un bri del seu significat, són un anhel, un desig, un compromís personal que crec, què sé, que compartireu tots vosaltres com a propi.

Senyors, siguem dignes de Catalunya.

Moltes gràcies

Advertisements

One thought on “Introducció a la presentació del Moviment Demòcrata Català a Alella

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s