Commemoració 373 aniversari de la batalla de Montjuïc (1641)

Us deixo el parlament que he fet en aquest acte, organitzat per Patriotes per la Devolució, amb la col.laboració de Memorial 1714 i Coronela de Barcelona. Al final del text trobareu enllaços als altres parlaments:

1641 i 1714, parts d’una mateixa lluita

Parlant Montjuïc

Tendim a considerar aquests conflictes bèl·lics, i d’altres esdeveniments històrics, com fets diferents i aïllats. Potser és un efecte de posar-los-hi noms, potser és conseqüència del fet que aquest nom no descrigui les causes del conflicte, o potser sigui fruit d’una voluntat explícita d’amagar les causes del conflicte per esborrar-les de la memòria, de la nostra memòria col·lectiva, de la nostra memòria nacional, o potser la causa de tot és la voluntat de fer-nos oblidar que som una Nació. No se n’han sortit, avui seguim aquí, i no tenim cap intenció d’oblidar. Al contrari, volem recordar, recordar per continuar existint, recordar per tornar a ser, per tornar a ser Estat.

Aquestes dues guerres són dos trossos d’un mateix conflicte. Un conflicte que s’explicita, que no vol dir que comenci llavors, que es fa palès en unes paraules del gran i primer atiador de la catalanofòbia al país veí, el Conde Duque de Olivares, quan diu, en el seu Gran Memorial de 23 de desembre de 1624:

“Tenga V.M. por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rei de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla….”

Aquest és l’objectiu que des d’aleshores persegueixen, que anhela’n, i que no poden aconseguir. En aquesta frase es condensen totes les polítiques del regne de Castella primer, de la monarquia borbònica després i de la pretesa “España” que arriba fins avui, que no és més que un intent de justificació de la dominació total d’aquesta monarquia absoluta i el seu estat sobre els pobles i territoris sota el seu cruent domini. Un intent no reeixit, perquè som aquí.

El rei de Castella vol imposar la “unión de armas” perquè no pot aixecar lleves obligades entre els catalans, som homes lliures. Perquè no pot gravar-nos amb impostos per pagar el seu exèrcit, ho han d’acordar les Corts de la nostra Nació sobirana. Això ja tira per terra el mite que érem pocs i que érem pobres, que estàvem en decadència. Si fos així, perquè aquesta obsessió per la “unión de armas”i per sotmetre’ns?. Primer deixen escapar Portugal i les seves colònies, després tots els territoris mediterranis i el negoci a Amèrica. Tan poca cosa no devíem ser, al contrari.

No podia imposar el seu domini, i no podia perquè érem un estat, on es legislava en Corts, Poder Legislatiu. On recaptava impostos i governava la Diputació del General, la Generalitat, Poder Executiu, i on hi havia uns tribunals i jutges que vigilaven que la llei es complís, Poder Judicial. Un Estat de Dret més de cent anys abans que Montesquieu enunciés la separació de poders. Feia Segles que érem així.

No és un conflicte entre nacions, és un conflicte entre el domini d’un rei i un Estat de Dret, entre absolutisme i constitucionalisme, entre autogovern i obediència cega, entre responsabilitat i sotmetiment, entre reeixir per l’esforç propi i amistançar-te amb l’estat per enriquir-te, entre llibertat i esclavatge.

L’any 1641 començà la Guerra de Separació, intencionadament mal anomenada dels segadors.

Aquell estat plantà cara, en aclaparadora inferioritat numèrica d’efectius, als totpoderosos terços del rei castellà en aquest mateix indret, a la Muntanya de Montjuïc, defensant el Castell que hi havia, força més petit que l’actual. Aquell Estat Català acabat de proclamar-se República de la mà de Pau Claris. La primera i única República Catalana plenament sobirana s’alçà en armes contra el totpoderós rei de Castella, onejant la seva ensenya sobre el castell, la Bandera de Sant Jordi de la Generalitat, que avui sostenen aquí els hereus de la Invicta Coronela de Barcelona al costat de la Bandera de Santa Eulàlia, l’ensenya de combat de la Ciutat. Vint -i sis de gener, els orgullosos Terços castellans rodolaren muntanya avall, rebutjats per la força d’una Nació defensant les seves Llibertats i Constitucions, perdent en el seu davallar orgull i banderes. Mai més han tornat a enfrontar-se sols contra nosaltres, mai.

Aquella guerra tingué un acabament que no ho fou, tan sols un ajornament. I amb una Guerra de nou anys contra França entremig, tornà a esclatar mesclada en una Guerra per la Successió a la Corona Hispànica, i un cop acabada aquesta amb el tractat d’Utrecht continuà per decisió de la Junta de Braços de 1713 com a Guerra de Catalunya, contra Castella i França, contra les dues corones, contra els Borbóns. Una decisió d’una Nació Sobirana, d’un Estat, presa per votació dels seus representants en la ja esmentada Junta de Braços del Principat de Catalunya : Defensar a ultrança de les Llibertats i Constitucions del País.

Tinguem en compte també, perquè és d’una importància cabdal, que aquells combats que es lluitaren aquí formaven part de conflagracions més globals, d’abast europeu la primera, i d’abast mundial la segona. La primera acaba amb la Pau de Westfàlia i el seu afegitó dels Pirineus, on s’esquartera Catalunya, i la segona amb la Pau d’Utrech, on es permet el sotmetiment per les armes de Catalunya i l’oblit de les seves Llibertats i Constitucions forçat a sang i foc. Amb aquests dos tractats neix la Legislació Internacional actual i la tan nomenada Comunitat Internacional que arriba fins avui. S’imposa l’ordre d’uns Estats-Nació sobre l’esquarterament i sotmetiment d’una Nació lliure i sobirana.

Hem de tenir-ho clar i saber que només depenem de nosaltres, del nostre compromís i la nostra voluntat, que són la nostra força. Hem de tenir clar també el que tan encertadament va expressar un francès, Voltaire:

“Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns mai podran prescindir de Catalunya”

Hem de ser conscients que, tal com finalment ha dit el nostre President, avui seguim lluitant, però les nostres armes són els vots i les urnes. Seguim lluitant perquè l’onze de setembre de 1714 sols s’acabà la Batalla de Barcelona, hem continuat lluitant aquests tres segles perquè no acceptem dominació estrangera, seguim lluitant perquè cap guerra s’acaba fins que l’hem guanyada. I tenim tots els arguments, les raons i la legitimitat del nostre costat. I si potser les armes d’avui són els vots i les urnes, la nostra força segueix sent la nostra voluntat, el nostre compromís, el nostre indestructible i ferm compromís amb la llibertat, la nostra capacitat de resistència, la nostra fidelitat a les Llibertats i Constitucions de Catalunya, a l’estat que érem i que serem, a la nostra Pàtria, perquè som catalans. I la nostra tasca individual és encomanar aquesta força als que dubten, i als que no recorden, i als que han vingut i se senten d’aquí. Perquè som inclusius amb els que estimen i respecten la llibertat, però foragitem als que volen imposar-nos la seva veritat, la seva voluntat, per la força.

Hem de cridar ben fort a les nacions del món que estem tornant, que tornem per quedar-nos, que tornarem a ser l’estat que van permetre que fos sotmès el 1714, i que tenen una nova oportunitat per demostrar que son tan amants de la llibertat i de la democràcia com pregonen.

Però tot depèn de nosaltres, de tots i cada un de nosaltres, i si bé els nostres representants sembla que encapçalen la lluita, la nostra força és la que els empeny. Per això tots i cada un de nosaltres hem de mantenir el compromís, hem d’afegir a tot-hom en aquesta lluita, i com van fer els catalans que defensaven aquest castell el vint-i-sis de gener de l’any 1641, farem fora l’estat espanyol de Catalunya.

Senyors, siguem dignes de Catalunya.

Salvador Bonada

Patriotes per la Devolució

Enllaç al parlament de Miquel Manubens

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s