Si tinguéssim el botó, el premeríem?

si tinguéssim el botóAquesta crisi global, de tot, que ens tenalla s’ha descrit de moltes formes i maneres, econòmica, financera, política; ens l’han girada del dret i del revés i ens l’han ensenyada rebregada i planxadeta; amb grans estudis, xifres, gràfiques i pastissets d’aquells dels bocins que tan maco fan les nits electorals; però veiem amb impotència que res no canvia i aquells mateixos que ens varen dur al forat on estem no paren d’emplenar-se les butxaques i segueixen triant i remenant les cireres, sense que ningú sembli disposat a treure la mà del cabàs, i les veus que ho denuncien no proposen res més que trencar la baralla amb grans discursos pseudodemagògics.
I si trenquem la baralla que?
Ens quedarem sense poder jugar, amb un pam de nas, i en un “totum revolutum” que pot acabar com el rosari de l’Aurora. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que les revolucions que ho esgarrien tot acaben en sistemes diferents, però que al final tenen els mateixos defectes o pitjors que el model original. I no sortim del cercle viciós en què estem, perquè si la manera de canviar-ho és canviar les mans que remenen les cireres, acabem sent allà on érem o més avall. I és que els testos s’acaben semblant a les olles.
Si em permeteu la meva modesta opinió, i no tinc cap màster per cap universitat de campanetes, ni cap postgrau ni títol llampant que pugui agafar pols penjat d’una paret folrada de fusta de cirerer en un despatx de la Diagonal o el Passeig de Gràcia, si me la permeteu, i a risc de dir-la grossa, crec fermament que estem en una crisi del model d’estat-nació.
D’aquest model sorgit de la concepció platónico-aristotèlica d’un món on hi ha governants i governats, d’un món on la societat política és l’escollida per manar, perquè són els que en saben i hi estan preparats i avesats. I la resta de mortals, pobrets, submergits en la nostra ignorància i incapacitat per fer-ho, no tenim cap més opció que callar, obeir i treballar per a més glòria dels que ens governen i no tenen cap intenció de deixar de fer-ho.
Ara és el punyeteru sistema de partits, però primer varen ser els governs d’aristòcrates a l’ombra d’un rei totpoderós que deriva en un estat generat pel seu poder i que genera la Nació. Formada pels seus súbdits, sense cap més factor de cohesió que ser sotmesos al seu govern. En aquest procés es tractava d’homogeneïtzar les respectives poblacions per tal de consolidar i justificar la seva dominació amb uns elements que donessin identitat pròpia al seu estat. El poder polític genera la nació, i en el camí les Nacions naturals, aquelles generades per la interrelació dels seus individus i que, en major o menor mesura, havien desenvolupat uns trets propis i maneres de gestionar la “cosa pública” diferents a les que es volien imposar, van ser esclafades sense contemplacions.
En aquest procés els estats van anar creixent i convertint-se en imperis o aliances estratègiques en la mesura que els avenços en armament i tàctiques militars (la dominació sempre s’ha imposat per la força) anaven requerint exèrcits més grans i més cars, que requerien una carga de treball i d’esforç més grans d’aquests estats-nació, per tal de mantenir el poder en mans del rei o la societat política corresponent. Evidentment aquell poder polític necessitava el poder econòmic i financer, i com no podia ser d’altra manera van amistançar-se i enroscar-se l’un sobre l’altre fins quasi arribar a confondre’s i retroalimentant-se.
Però, ai las! Aquest poder econòmic, seguint el mateix patró de creixement de l’estat convertit en imperi, es va fer més fort que el poder polític, i en descomposar-se aquests imperis va prendre ell el control i ara tenim els estats nació convertits en titelles dels poders econòmics que s’han convertit en imperis : els mercats. I ja podem anar creant organismes internacionals, que no deixen de ser dels estats i, per tant, poca cosa més que teatres de titelles, teledirigides per “bluetooth” això sí.

I cóm arreglem aquest desori?

Guapa la pregunta. I de respostes en tenim per triar i remenar. L’únic punt en comú de totes aquestes preteses solucions és que no abandonen, ni tenen intenció de trencar, el binomi govern-governats, estat-subdits. Tan sols plantegen canviar internament aquesta societat política destinada a governar, amb filtres, comitès, normes, sistemes de control, comissions, tribunals, més normes, transparència i a tot estirar pretenen treure la que hi ha i posar-s’hi ells, però el model platònic no es toca. I tots aquests elements de correcció estan controlats per la mateixa societat política, amb el qual només s’aconsegueix engreixar a la bèstia.
Ara em direu: hi ha la democràcia directa, que tot ho arregla. Por em fa quant es parla només de drets i d’exigir, i no de responsabilitat i compromís, res de bo en pot sortir. Seria com convertir l’amo en criat per tal de poder exigir-li que ens doni tot allò que volem, com si aquest estat hagués de proveir a la població de tot allò que necessita i li cal, una nova versió d’allò de: el senyor proveirà. El que és cert és que del que es tracta, i s’ha tractat sempre amb aquesta globalització, és de reduir la població a un conjunt d’individus no cohesionat en cap tipus de societat ni d’estructura d’interrelació, per tal de fer-los totalment incapaços d’enfrontar-se a les estructures de poder, generant en ells la falsa percepció que tenen el control, quant no son més que un ramat al qual munyir i esquilar, això si, amb iphone i wifi arreu, megasuperhiperconnectats per a no fer res.
I quan l’estat quedi eixut i inanimat què?
Mala peça tenim a tel.ler, i no s’arregla canviant, remodelant, ni re-decorant, cal un canvi de sistema, de paradigma social, econòmic i organitzatiu. I tot això passa per un canvi radical de tots i cada un en la nostra actitud, responsabilitat i implicació en el “regiment de la cosa pública”.
Cal sortir de Matrix, i la pastilleta fa por, però si no ens desconnectem individualment i assumim el compromís, primer amb nosaltres mateixos, i després amb la comunitat, no farem res. Hem d’abandonar l’Arcàdia feliç i arremangar-nos.
Garanties no n’hi ha, feina molta.
En seguirem parlant

Salvador Bonada Font

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s